Divendres passat, vaig anar a comprar unes coses que em feien falta a la farmàcia de davant ca nostra i també a l'estanc. A l'apotecaria hi havia la desadora qui feia net un prestatge d'aquests articles que solen ser anomenats de bellesa. Mentre feia feina, xerrava amb una dels farmacèutics i un auxiliar sobre els projectes pel cap de setmana. La netejadora, que ja devia haver superat la cinquantena, estava contant als dos empleats de l'establiment: «sí la única que estoy sola aquí, soy yo. Ya me llamó mi amiga Tere para ir a bailar, pero le he dicho que no. Ahora, que si me saliera alguno, quizás me lo plantearía». Després, a la botiga d'articles per a fumador, un cop vaig haver comprat el tabac, vaig desitjar bon cap de setmana a l'estanquera. Ella, d'una edat semblant a la desadora de la farmàcia, però molt més alta i esvelta, em va respondre amb un cert aire malenconiós: «per a mi els dissabtes i els diumenges són com tots els altres dies; si més no, podré dormir».
La reacció d'aquelles dues dones em va fer pensar. Era evidentment que l'una i l'altra vivien soles (a l'estanquera l'he vista pel carrer en companyia d'un ca encara més gran que ella) i que, en el fons, no hi volien estar. Diferents circumstàncies de la vida (viduïtat, divorci, o ves a saber què) les havien portat a aquesta soledat que, quan és forçada, representa un gran repte. Jo sempre havia sentit dir que som els homes els qui tenim més mal de fer açò de viure sols; que no sabem anar endavant sense algú que s'ocupi de les feines de la casa, per a les quals som uns negats. Però, pel què veig, la igualtat entre sexes de la que us parlava en un dels meus darrers articles abasta també aquesta qüestió. Avui en dia, les dones tampoc no volen estar soles i desitgen companyia. I, en molts casos, no se n'estan de reconèixer-ho.
El dia abans de què aquestes converses es produïssin, el dijous, jo havia dinat amb el meu conco a la residència on ell habita, un geriàtric d'aquests d'alt standing on cada resident té el seu propi apartament, ja sigui de lloguer o de propietat, i on a la planta baixa es troben espais comuns com el menjador, la infermeria, la sala de televisió i projeccions i una capella. El meu parent m'explicava que, uns dies abans, havia coincidit a la parada de l'autobús amb una dona molt arranjada qui, com ell, devia tenir més de 80 anys i que se li havia arrambat per tal de seure al seu costat en una de les banquetes que hi ha a la marquesina de la parada i que li va amollar: «miri, les senyores, quan ens quedem vídues, continuem tenint les nostres necessitats i jo no me n'amago. I si trobo algú que hi està disposat, millor que millor!» El conco no li va fer el més mínim cas i va continuar llegint el seu diari esportiu.
--Aquesta escena em va recordar L'Étranger, de l'escriptor francès d'origen menorquí i premi Nobel, Albert Camus. És un dels llibres que més vegades hauré rellegit en la meva vida. A l'inici de la novel·la, el protagonista va a un asil on residia la seva mare que acaba de morir i vetlla el cadàver amb l'única companyia del porter de l'establiment, que és un més dels residents, però que parla dels seus companys de geriàtric en tercera persona, com si ell dugués un galó més. Tot conversant, amb l'ancià, l'estrany (aquest és el títol en català del relat de Camus) arriba a comprendre com, a les darreries de la seva vida, els homes i les dones es posen a festejar, com quan tenien vint anys. No es tracta, ni tan sols, del «socorrerse mútuamente» que estableix l'article 67 del Codi civil espanyol en referir-se a aquells qui accedeixen al matrimoni. És més prest un tornar a començar, com si aquestes relacions esdevinguessin un remei per a l'envelliment, com si allargassin el desenllaç definitiu de la vida.
--Fins al moment us he parlat de la soledat forçada, no volguda, però aquest estat pot representar, també, una opció expressament triada. No em referiré ara al celibat dels clergues i dels religiosos ni a si aquesta és o no una elecció plenament voluntària; això ens duria a un altre debat molt més polèmic i, també, molt més complexe. Però hi ha molts fadrins i fadrines; vidus i vídues, divorciats i divorciades que es plantegen la vida en solitud com una alternativa que els pot aportar satisfaccions personals i la possibilitat de fer moltes coses. Una actitud que és de lloar i que exigeix tota la comprensió del món. Sempre i quan, en el seu fur intern no amaguin -ben a l'inrevés que la dona que es va trobar el meu conco- tot el contrari.
