¿Com explicar als menorquins la manifestació multitudinària de la V de la Diada Nacional de Catalunya de l'onze de setembre que va arreplegar, als principals carrers de Barcelona, prop de dos milions de ciutadans? És difícil, perquè com va dir Artur Mas a l'excel·lent entrevista feta per David Marquès el passat dinou d'agost i publicada en aquest diari: «Balears sofreix exactament el mateix problema econòmic, però reaccioneu de forma diferent. L'estat inverteix poc en Balears i en Catalunya i no compleix els seus compromisos estatutaris ni en un ni en l'altre lloc. I, per acabar-ho de reblar, el dèficit fiscal de Balears deu ser fins i tot més elevat que el català. Aquesta és la realitat». Reaccionem diferent perquè ho veiem diferent. I aquí és on hi ha el drama sagnant. Durant anys, segles, ens han inculcat que les Illes Balears som econòmicament i cultural dependents d'un poder exterior superior. I, a base de repeticions, ens ho hem cregut a ulls clucs. A Catalunya, no. A la poderosa regió del nord els han dit que eren un país normal poblat per gent normal (vinguda, açò sí, de molts indrets del món) i que era normal aspirar a ser un país normal. I ja els teniu. Quasi dos milions de persones normals manifestant-se de manera normal pels carrers d'una de les ciutats normals més valorades internacionalment de la terra i fent-ho d'una manera normal per demanar una aspiració normal: que, en un país democràtic contemporani normal, el més normal del món és votar.
Normal! I aquí la teniu. Una impressionant ve majúscula, dibuixada amb dos colors tan normals com el vermell i el groc, per reclamar un país normal dins la Unió Europea. I ja hi som. Sent fidels a les ensenyances sàvies d'Agustí d'Hipona («Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si corregeixes, corregiràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l'amor arrelat en tu, cap altra cosa sinó amor seran els teus fruits»), fent cas a les troballes diàfanes de Santa Teresa de Jesús («Les paraules ens empenyen a les accions»); sortint al carrer impulsats per l'alegria de donar la raó a aquests dos gegants del pensament i de la religió. I sembla que aquesta felicitat il·lusionant s'encomana. Rius de gent, afluents vermells i grocs que desemboquen a aquest gran carrer europeu que és la Diagonal, en la gran artèria urbana que és la Gran Via de les Corts Catalanes. Banderes. I la gent. Primer de to, vesins. Coincidim a l'escala o al replà de l'escala i anem en família a la manifestació massiva. Ens unim a la gernació vinguda en centenars d'autobusos, en cotxes particulars, en trens o en motocicletes d'indrets llunyans o dels voltants de Barcelona com ara Puigcerdà, Esterri d'Àneu, Vilafranca del Penedès, Fraga o Montblanc. En aquest sentit s'assembla a una festa a l'aire lliure i en un dia assolellat. La gent s'ha vestit de manera còmoda i desenfadada i es reuneixen en perfecta harmonia els visitants i els habitants de la ciutat. Un altre aspecte que ho equipara a una festivitat és la bellesa coreogràfica i individual. La decoració dels balcons amb les banderes. I la música. I les demostracions espectaculars com ara les actuacions castelleres enmig de la Diagonal.
La retrobada amb coneguts i amics després de la separació provocada per les vacances estivals. Açò també forma part de la festa que estem protagonitzant sense ser conscients que participem en un episodi històric. I una hora: les 17:14. I una data: 1714. I el fet d'estar com a pinxes. Fileres de quatre manifestants per a cada color. Quatre per nou fileres. Trenta-sis. I el neguit. Ho captaran els helicòpters que ens sobrevolen? Ho taparan les cimalades verdes dels arbres? No és necessari que els voluntaris posin molt d'ordre. Tothom que ha vingut sap que som peces d'un puzle que ha de dibuixar un objectiu comú. Cançons com ara L'estaca, crits reivindicatius, una onada multitudinària i l'himne nacional de Catalunya que ens remet a un arcaic període agrícola del món. I un punt d'humor: adonar-se que estàs rodejat de betacismes (pronunciació de la /v/ com a /b/), de paraules que et fan confondre l'acció a realitzar: «Volem botar»? o «Volem votar"? Una altra vegada Sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis». Ve. Femení. Nom de la lletra V. Oberta a molts d'altres significats des de l'onze de setembre de 2014.
