Aquesta vegada no va poder ser. Però, quan vivia a Menorca i treballava a Ciutadella, sempre que la feina m'ho permetia, passava la carretera i m'arribava a Maó per tal d'estar present en aquest primer acte, no sé si oficial o oficiós, de les seves festes patronals. Ho feia perquè creia que era de rebut que el representant d'«Es Diari»a Ponent compartís aquells primers moments festius amb els companys de Llevant, de la mateixa manera que el director del MENORCA (us rall de la meva primera etapa, la d'en Juanjo Morales) no fallava mai al sopar de lliurament del premis «Ciutadellencs de s'Any» (llavors «Ciudadelanos del Año»), que organitzaven el setmanari «El Iris» i el Casino 17 de Gener.
Record molt especialment la meva darrera assistència a la presentació de la Revista. Hi havia, òbviament, l'enyorat «pater» Vicente Macián. Quan va acabar l'acte en ell mateix, tots ens vam posar a cantar «Es Mahón» i jo ho vaig fer a ple pulmó. En finalitzar la interpretació del cant, el senyor Macián se'm va atracar.
-Gerard, ¿qué tal estás?
-Muy bien, Padre, aquí, cantando «Es Mahón».
¡-Ya te he visto, ya!, va concloure el «pater», amb aquell mig somriure de complicitat que el caracteritzava.
El que no sabia el senyor Macián era que el meu coneixement d'aquella cançó tradicional menorquina convertida en himne de Maó datava de molts anys ençà. Me l'havia mostrada en Santi, un funcionari de Correus maonès amb qui vaig compartir casa a Ciutadella, on tots dos estàvem destinats. Ell en canviava el final, per rallar d'una estació tecnològica que havia instal·lat, amb un amic seu català resident a Menorca, al domicili dels seus pares al carrer de Ses Moreres. Llavors, en Santi devia tenir vint i pocs anys i era un apassionat de l'electrònica.
A partir d'aquell moment, vaig cantar «Es Mahón», per exemple, en més d'una edició de les festes de la Cala Sant Esteve, però mai no ho vaig poder fer per la Mare de Déu de Gràcia, a la Plaça de la Constitució, perquè, durant les festes de Maó, l'activitat de tota Menorca, i per tant també la de Ciutadella, continuava el seu ritme i jo l'havia de cobrir.
Sempre he considerat quelcom molt polit que les ciutats, els pobles, els països, tenguin cadascú el seu propi himne i que els habitants del territori en qüestió el puguin cantar (si és que l'himne disposa de lletra, evidentment) i que ho facin plens d'orgull.
Ho hem pogut veure a la darrera Copa del Món de futbol, celebrada recentment al Brasil. Els components de la majoria de les seleccions corejaven el seu himne amb decisió, amb energia, no sé si amb massa afinació, però açò era, en aquells moments el que manco comptava. A Catalunya tenim com a himne «Els Segadors» i quan segueixo -per televisió o al mateix estadi- un partit de la selecció catalana em fa molta pena veure com només un, o com a molt dos jugadors, en coneixen la lletra. I pens que no arribarem a ser un país normal fins que, entre altres aspectes, tots els nostres esportistes sàpiguen l'himne i el puguin cantar. Com fan els seus col·legues italians, brasilers, francesos o xilens, per posar només alguns exemples.
Ara fa un mes i mig, vaig estar unes hores a Maó, us ho vaig contar. Allà vaig coincidir amb algun prohom de la societat de Llevant de l'Illa, com en Paco Tutzó. I també amb na Maria Gràcia Seguí. Na Gemma Andreu ens va posar a tots dos de costat en la foto de família de l'homenatge a en Pedro J. Bosch i na Gràcia em va explicar que la seva farmàcia havia complert 40 anys i que ella, s'apotecària, havia volgut celebrar-ho «per si de cas, perquè açò dels 50, no se sap mai». Mentre na Gràcia em parlava del seu establiment, jo anava recordant «Es Mahón»: «hay boticas, hay cafés...» Després vaig anar a dinar a baixamar, a l'extrem d'un pantalà qui, entre cullerada i cullerada d'arròs caldós, de vegades borinava. Perquè a Maó -o a Mahón, com preferiu cadascú de vosaltres- «hay teatros y buenos paseos y un puerto de mar al pie.»
Molt bona festa a tots, amigues i amics!
