Ja, Espanya ja té nou Rei. Amb tota la pompa i solemnitat, Felip VI ha jurat la Constitució. Esperem que, com a mínim, aquesta vegada sigui cert el que un Borbó, respecta la voluntat democràtica del seu poble. Oremus.
T'haig de confessar, amic meu, que vaig seguir amb certa morbosa curiositat aquestes cerimònies, tots aquests rituals i complicats protocols que, quan més estufats, solemnes i elitistes més admiració desperten en molts dels nostres conciutadans. Quantes més condecoracions i vestits de gala, millor: són, a més, una fantàstica font d'ingressos pels qui es dediquen a vendre i traficar amb aquesta casta de notícies.
Com te deia: molts de vestits acabats de planxar i moltes medalles. El nou rei va jurar amb uniforme militar de gran gala. Algun dia ens demanarem el perquè havia d'anar de militar i no, per exemple, de carter, de guarda jurat, d'empleat del metro o de bomber. Penso que la raó és ben simple: tots quests nobles col·lectius no disposen de vestits de gala i, pitjor encara, no tenen medalles amb les que cobrir de colors la pitrera. Lògic, company: no trobes que seria trist i avorrit el no poder veure uniformes folrats de brillants condecoracions guanyades, ves a saber, en quines importants batalles...?
Ringleres impecables de soldats van presentar armes en mostra de respecte al nou monarca. Podia, és un dir, haver fet exactament el mateix el gremi de forners o el dels treballadors de la neteja, bons ciutadans també i ben igual ells que els militars...? És prou curiós, penso jo, que per jurar una Constitució Civil, s'hagi d'anar vestit de militar. Velles tradicions, antigues costums, tics que queden de temps que creiem superats, oblidats.
Banderes. Un munt de banderes que voleiaven al ritme del ventet que corria per tots els carrers i places per on passaria la comitiva. Banderes nacionals, és clar. Hauria passat res, me deman, si haguessin penjat també les banderes de les distintes comunitats històriques del país, comunitats que, segons diuen constantment alguns, formen part indissoluble de la nació...? Hauria estat, tal vegada, una mostra de bona voluntat, un detallet símbol d'un nou esperit de diàleg i de concòrdia.
Com a una llauneta de sardines o d'anxoves, diputats i senadors, assistien en silenci, com a simples convidats de pedra, a un acte de gran transcendència política. Tot protocol i bones maneres. Discursos formals. Paraules preparades i repassades mil vegades. Un catàleg de bones intencions.
Cotxe negre de luxe descobert. Els nous monarques saluden somrients a la gent que encuriosida agita banderoles que els han regalat. Els veuen passar uns segons i tornen a casa a fer el dinar.
Palau Reial. Recepció dels nous Reis a una legió d'autoritats: polítics, militars i també a un caramull de persones que havien estat convidades com representants del que en diuen la societat civil. Tots ben vestits i pentinats - imagin que les peluqueries de Madrid, enguany van fer l'agost a mig juny – passaven a fer la capadeta de rigor, amb l'esperança de sortir a la foto. No consta ai, l'assistència de poetes, ni de pescadors, ni de pagesos.
Ja ha començat idò, el nou regnat. Esper que el flamant cap de l'estat tingui sort i encerti. Haurà de baratar però moltes, moltes coses. Els temps que ara vivim no estan per a monarquies d'opereta. L'herència que ha rebut no és cap caramel. Té al davant una immensa, urgent i gens fàcil feina a fer.
L'he vist ensoldemà rebent al president del Govern. Reunió de feina, diuen. L'escenari m'ha semblat molt poc engrescador, més tost fred, formalment, asèpticament preparat. Un decorat elegant sí, si vols, però sense vida. M'he fixat especialment en la llibreria. Pura decoració: cap dels llibres, diria jo, ha estat mai obert. Llibres sense llegir. Ben enquadernats. Impecablement posats. Just hauran estat acariciats pels responsables de llevar la pols. Llibres únicament per fer polit. Em sap greu i em preocupa: no crec que es pugui viure permanentment en un decorat que, per elegant que sigui, no tingui un mínim de caliu, de vida.
Entre altres coses, possiblement hauria de baratar de decorador. Seria, encara que molt petita, una primera passa. Un indici. No trobes...?
