Escric aquest article menys de 24 hores després de que el Barça hagi deixat passar, segons sembla, la seva darrera oportunitat de guanyar algun títol aquesta temporada. Dimecres vespre, va perdre la final de la Copa del Rei, davant el seu etern rival, el Reial Madrid. Tots els barcelonistes comprendreu, sens dubte, que a un culer confes com jo li costi felicitar el Madrid per la seva victòria. Però també que algú a qui agrada el futbol hagi de reconèixer que l'equip blanc va ser un just vencedor del partit i que el Barça, tal com ens té acostumats en els darrers encontres, va tenir el domini, la possessió de la pilota, però no va ser capaç de convertir aquest control del joc en una superioritat clara en el marcador, a més d'oferir-nos una nova sessió d'errades en defensa que un conjunt com el d'Ancelotti, evidentment, no va desaprofitar.
Avui és dilluns. S'ha jugat ja, gairebé al complert, una nova jornada de Lliga i la Copa comença a ser història, una història dramàtica i ben decebedora per als blaugrana. Però, si m'ho permeteu, jo voldria incidir en un parell d'aspectes de la final de dimecres que em semblen dignes de menció. En el partit de Mestalla, l'equip del Tata Martino va estar acompanyat per 20.000 seguidors, que van tornar a ca seva capcots i malhumorats. 20.000 valents que no van fer cas a les reiterades decepcions que el Barça en està oferint en aquest final de temporada i que es van deixar la veu i la il·lusió allà, a València, donant, un cop més, suport als seus colors. Aquesta vegada, com en les grans ocasions, ningú de l'expedició ni de l'entorn barcelonista no podrà dir que no van tenir l'escalf de l'afició. I de ben poca cosa va servir, al cap i a la fi.
Aquest és un fet que sovint em costa de comprendre i d'acceptar. Que uns professionals que perceben uns ingressos milionaris i que, moltes vegades, són tractats fiscalment amb una notable condescendència, hagin de menester que el públic els animi per poder fer bé la seva feina, quan l'espectador paga per assistir a l'estadi i té dret a rebre, si no victòries continuades -perquè l'esport no deixa de ser un joc- sí, al manco, un espectacle que estigui al nivell dels doblers que s'ha gastat i dels que es mouen en aquest món, tan protegit mediàticament i en altres esferes oficials, com és el del futbol.
Us estic parlant de professionals d'alt nivell. Imagineu-vos que un cirurgià que es troba al quiròfan amb el seu equip de col·laboradors, a punt d'iniciar una intervenció a cor obert, demanàs un conjunt d'incondicionals que l'estalonassin mentre du a terme l'operació, tot cridant: «sí, sí, sí; ets el rei del bisturí!». O que un jutge que es disposa a dictar unes quantes sentències en la soledat del seu despatx, volgués també una claca que l'esperonàs: «iu, iu, iu; ningú no resol com tu!». O bé, finalment, que una cuinera farcida d'estrelles Michelin pretengués, hora d'elaborar una de les seves receptes, tenir els fogons envoltats d'una massa de gent enfervorida que l'animàs: «era, era, era, ets una xef de primera!».
Ara bé, si el cirurgià desvia el seu instrument quirúrgic, forada una artèria i provoca una hemorràgia; si el jutge, cansat de tantes hores resolent plets, condemna, per error, a un perjudicat, a una víctima, o si la cuinera, en el moment culminant de la seva obra, es passa de sal i ofereix als seus comensals un plat immenjable, tots ells, en major o menor mesura hauran de fer front a un cert grau de responsabilitat. Però si el jugador millor del món, o el més ben pagat del planeta, tot sol davant del porter contrari, envia la pilota als núvols, no passa res; són coses del futbol. Això, mentre no tengui la culpa el públic, que no ha animat prou.
Hi ha un segons aspecte de la final de dimecres a València, que em va deixar perplex. El rei Joan Carles, que venia d'un viatge a l'extrem orient, va arribar amb el temps just, perquè el seu avió militar va patir una avaria. És la cinquena vegada en cinc mesos que un mitjà aeri dels qui transporten els membres de la família reial és objecte d'un incident semblant. La reina i els prínceps d'Astúries ja ho han viscut en les seves pròpies carns. Hi ha qui diu que la responsable d'aquesta situació tan lamentable fou l'anterior ministra de Defensa, Carme Chacón, que es va gastar el pressupost de dos o tres anys adquirint avions de combat. I aquells que l'exèrcit espanyol ha d'emprar per a finalitats civils han quedat vells i en un estat deplorable. Us ho ben assegur, jo no hi pujaria. Per molt que m'hi convidassin.
