Aquests darrers dies he estat llegint, entre altres coses, dos fragments de sengles obres de teatre dels inicis de la segona meitat del segle passat. Es tracta de diàlegs pertanyents a «La cantant calba» (1950), d'Eugène Ionesco, i «La nit» (1962), de Harold Pinter. Tant l'un com l'altre descriuen la incomunicació que moltes vegades es produeix en les converses de parella. El de Ionesco -un dels màxims representants de l'anomenat teatre de l'absurd- representa un matrimoni que es troba casualment i que no descobreix la seva relació conjugal fins al final de l'escena. El diàleg de Pinter, per la seva banda, ens ofereix una xerrada no manco absurda entre un home i una dona que saben que estan casats, però que confonen situacions que ell o ella creuen haver viscut en comú amb altres passatges de la història vital de l'un o de l'altra, en els que el cònjuge respectiu no hi havia pres part en absolut.
Tot i pertànyer, aquestes peces dramàtiques, als anys 50 i 60, estic convençut que, ambdues, són plenament vigents avui. Més encara, la incomunicació que traspuen entre persones que conviuen juntes es veu agreujada en la nostra societat de les noves tecnologies i de les xarxes socials. Hi ha famílies senceres que han substituït les xerrades, primer a la vora del foc i més tard en torn de la taula del menjador per un aïllament de cadascun dels seus membres, que passa l'estona, i, fins i tot el dia, pendent del seu ordinador, del seu mòbil o de la seva tauleta. I que quan es troben pels passadissos, o bé al sofà o al mateix llit, podrien molt bé demanar-se mútuament: «i tu, qui ets?».
Personalment, sempre he donat molta importància, tant en les meves relacions de parella, com en les d'amistat o, senzillament, les professionals, al fet del diàleg i de la comunicació. A tothom qui em vol escoltar li poso com exemple els meus 16 anys de vida conjugal amb la Dolors fins que ella va morir, ben prest farà nou anys. No érem, ni de molt, el matrimoni perfecte però les nostres llargues estones de conversa ens van salvar de l'aïllament, de la incomprensió, de la separació. Record que, les primeres setmanes de casats, dinàvem al menjador, com l'un i altre estàvem acostumats a fer en les nostres respectives famílies, quan érem fadrins. Fins que un dia la Dolors va percebre que jo estava més atent a les notícies que donaven per la tele que a les seves paraules. Ella va agafar el seu plat i s'en va anar a dinar a la cuina. Des d'aquell precís moment, aquesta estança -la cuina- va esdevenir el nostre refectori i la nostra àgora particular.
Quelcom de molt semblant -us ho deia fa un moment- m'ha succeït amb les meves amistats. No ha estat millor amic, o amiga, aquell o aquella qui m'ha afalagat amb les seves lloances cap a la meva persona sinó qui m'ha fet veure les errades, els defectes, i m'ha permès de corregir-los. Els primers els tenc en el cercle, en l'estadi dels coneguts. Potser alguna vegada els podria arribar a preguntar també «i tu, qui ets?». Els altres, els crítics en positiu són els autèntics amics; aquells als quals aniré a demanar consell en les situacions complexes que no sé massa com resoldre. Els qui es poden comptar amb els dits d'una mà i encara me'n sobrarien, de dits!
El diàleg com a remei contra la incomunicació, contra el desconeixement mutu, pot estendre's, perfectament, als diferents àmbits de la vida en societat, també a la política. Els dirigents públics d'avui en dia han de menester uns excel·lents caps de comunicació -que moltes vegades no tenen- per tal que els seus electors puguin arribar a conèixer la tasca que fan en realitat. I evitar, així, la incomprensió, la nul·la valoració a les enquestes, l'abstenció en els diversos comicis. Per això pens que, en aquells països on el vot és directe, a la persona, aquesta relació entre l'elector i el seu representant és molt més fluïda, senzilla i eficaç.
O com està passant, darrerament, en les relacions entre Catalunya i Espanya, per exemple, que es troben en aquell moment en el que un dels membres de qualsevol parella diu a l'altre: «hem de parlar». Aquesta necessitat de diàleg ha estat esperonada, ben recentment, per personalitats com la comissària europea Viviane Reding o el primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond. Però, de moment, res més enfora de la realitat, entre aquests dos territoris, aquestes dues comunitats que han conviscut i han compartit tantes coses des de ja fa uns quants segles i que sembla que, en qualsevol moment, puguin demanar-se l'una a l'altra: «i tu, qui ets?».
