I tu qui ets?

Recordava, me deia ell, que no podia ni sortir de ca seva sense veure's, tot d'una, rodejat, quasi assaltat, per somrients i atentíssims ciutadans que volien rallar amb ell, presumir de la seva amistat, fer-se una fotografia... Tothom el convidava i obsequiava: era com una atracció de fira. Un bon dia però, deixats ja els seus importants càrrecs polítics, aquells mateixos ciutadans que el seguien i perseguien amb tant d'afany, semblava que ja no el coneixien, ni recordaven. Què havia passat...? Molt simple: ja no era cosa. Aquella estúpida i forçada idolatria era fum de formatjada. Flor fràgil d'un instant.

Amb tot això he recordat aquell petit i meravellós poema de l'escriptora nordamericana Emily Dickinson, poema que donaria resposta a la meva pregunta inicial:
«Jo no sóc ningú! Qui ets tu?
No ets ningú tampoc...?
Aleshores ja som dos!
No ho diguis! Ho xerrarien, saps!».

No crec que amb tan poques paraules es pugui ser tan intensament realista, tan dramàticament sincer. El poema va ser escrit just començada la segona meitat del segle XIX.

Moltes persones de les que tu i jo hem conegut, eren com un fantàstic decorat teatral: molt aparent, luxós i tant espectacular com vulguis però darrera no hi havia absolutament res. Qualsevol dels tan nombrosos i variats ningú que coneixem, gent amb pretensions i estufats com a paons, resulta a més de patèticament ridícul, digne de tota compassió.

Com és possible que simples figuretes sense cap interès, buides de cervell i amb poques possibilitats de millora, despertin l'admiració, la passió inclús, d'una part de la societat...? No voldria, amic meu, que pensessis que me refereixo solament als petits, avorrits i reiterats personatges dels programes més infames i rosats de la tele, aquells que ocupen pàgines i pàgines de les revistes de paper couché, no: els trobarem també a les més variades activitats. Hem viscut i patit inútils de tota casta que, sense cap tipus d'empegueïment, es consideraven a si mateixos, dignes de reverència i admiració. L'adulació sense límits fa molt de mal: fa més greu i intens l'absurd cretinisme de certs exemplars.

Jo personalment vaig veure el gran tumult originat a l'arribada d'un esperpèntic i ordinari especulador que, amb majoria absoluta, va ser alcalde de Marbella.

Cents de persones el volien saludar, tocar, mentre ell, gras, suat i feliç passejava somrient i encantat, acceptant els aplaudiments. Histerisme col·lectiu.

Com és possible, per exemple, el què a pesar de totes les presumptes garanties que ens ofereix una democràcia, la vida política del nostre país mantingui encara a certs personagets en càrrecs de responsabilitat...? Personatges que, sense cap preparació, ni vergonya, accepten encantats igual un ministeri, que una conselleria o una direcció general o insular. Muntanyes d'assessors també, sense cap formació, ni mèrit professional, que són nomenats just per la seva ferma fidelitat al partit o al líder de torn i que viuen descaradament de la cosa pública. Perillosos petimetres que només tenen un únic moment gloriós: aquell en el que deixen la seva responsabilitat pública.

Acabada ja la seva carrera, quan se mirin al mirall de ca seva, sabran que han tornat a la crua realitat: definitivament ja no són ningú. Tampoc ho eren abans però ho ignoraven. Ho passaran molt puta, mesquins: s'havien arribat a creure que eren cosa. Pobre gent..