Diari de Nova York (fragment)

Viatjar serveix per descobrir que hi ha més mons que el teu, però també per comparar i valorar el que té de bo.

Crec que els dos principals signes identitaris d'un poble són la llengua, el territori, i els nostres per manca d'orgull, consciència, estimació, viuen amenaçats.

Camus anota al seu quadern: «La pluja de Nova York és una pluja d'exili» i jo aquí em sent més menorquí que mai.

Sempre al llindar de l'enyor, veig la figura perduda de l'amo en Xec i madona deambulant per aquests carrers sense final.

Hi ha gent que encara la té per una obra menor pertanyent al costumisme, però «L'amo en Xec de S'Uestrà» és la novel·la que mostra, representa i dissecciona millor una part del que ha estat fins no fa gaire la nostra ànima menorquina i a partir del tòpic, prou real, del pagès que va a la gran ciutat, desplega l'emotiva història de la intervenció quirúrgica a madona amb un humor tan fi i destil·la una tan humana tendresa que resulta memorable.

El seu autor, Àngel Ruiz i Pablo, després d'intentar triomfar en castellà, va escriure en català tres obretes curtes: «Del cor de la terra», «Classes passives» i aquesta història que, amb un llenguatge saborós, acolorit, viu, sensible, va més enllà dels tòpics localistes i plena de gràcia i lirisme esdevé una esplèndida obra d'art.

El problema és que molts menorquins no valoren prou la nostra llengua i l'empren per costum, rutina, inèrcia, comoditat, però no veuen ni intueixen la seva literària força, riquesa i potencialitat.

Ruiz i Pablo es mereixeria ser més conegut, llegit i estimat.

Deixant de banda les crítiques que es poden fer al costumisme, l'amo en Xec de S'Uestrà és un personatge amb categoria de clàssic que podria ser una icona col·lectiva, un referent literari, un símbol imperible de la nostra menorquinitat i ja comença a ser hora d'entronitzar-li una estàtua, fer-li un monument... i sobretot més cas.