Carta de los lectores

El cáncer no caduca, no se esconde, el cáncer se supera, pero solo cuando estemos convencidos de ello lo habremos vencido como tabú o vergüenza. En la actualidad se está hablando sobre el cáncer de mama con toda la naturalidad que cada caso permite y las mujeres afectadas son capaces de proclamar su patología a los cuatro vientos. Esto es gracias al trabajo que han venido realizando muchas agrupaciones de mujeres afectadas por esta enfermedad que, incluso, han visto caer en la batalla contra tan duro rival a muchas otras.A mí me tocó padecer esta dolencia.

He de admitir que ha habido un antes y un después en mi vida. La aceptación de las reglas de la propia existencia, la relativización de muchos problemas, el anteponer lo importante a lo urgente, valorar la vida en si misma, en definitiva sentirme una auténtica privilegiada. Hay mujeres que han dejado hijos pequeños, mujeres que han perdido por un tiempo su belleza externa a causa de los procesos para el tratamiento y se han mirado cada día al espejo haciéndose a si mismas un guiño. Mujeres que ante algunos síntomas físicos han ocultado hasta a sus seres más queridos «lo extraño que ocurría en su cuerpo» por vergüenza y miedo.

Hay millones de casos que llevan el nombre de la familia cáncer pero, creanme, que el de mama es uno de los que sus daños colaterales son un golpe certero en el pilar de la esencia femenina.

Recuerdo el caso de una monja, Sor Teresa, que a sus casi 70 años fue diagnosticada con esta enfermedad. Sus sensaciones no diferían en nada con las experiencias de cualquier otra mujer, ni por su condición, ni por su edad.

También recuerdo una joven de 28 años mastectomizada (extirpación total de mama). Solo su madre sabía que tras la silueta de su seno se escondía un montón de algodón. Ninguna relación sentimental prosperaba porque ella misma la abortaba.

Por suerte la investigación médica avanza y también lo hace la cirugía plástica que permite a las mujeres mastectomizadas salir del quirófano con una restauración completa o semicompleta del pecho. Son operaciones tan conseguidas que hay casos, como el de la escultural actriz Angelina Jolie, en el que las mujeres que saben que por razones genéticas están abocadas a padecerlo, deciden adelantar los acontecimientos y someterse a una mastetomización con resconstrucción.

Y un año más no quisiera dejar de aplaudir a este grupo maravilloso de valientes mujeres menorquinas afectadas por el cáncer de mama que bajo el nombre de ALBA se unen en un apoyo importantísimo a las que ya llevan años en esta experiencia o a las nuevas mujeres que se unen a este mal que en ocasiones la OMS duda si denominar "pandemia".

Con mi admiración y respeto, me permito publicar una de las fotos del reportaje que se publicó con ellas en el suplemento de La Vanguardia en julio de 2002

(*) El título viene en relación a un corto con guión de César Rios Aguilar, en las redes sociales. Podéis verlo en http://fibabc.abc.es/videos/teta-falta-3049.html

Aurora Herráiz Águila

Consellera de Bienestar Social y Juventud

Gràcies a la sanitat pública

L'any passat, vint-i-set dones varen ser diagnosticades de càncer de mama a Menorca. Jo sóc una d'elles. Des de llavors ençà, he lluitat contra la malaltia i sé que si avui tenc possibilitats d'haver-la superat és gràcies a la sanitat pública. Tenim un sistema de salut que fora modèlic, la nostra joia dels drets socials, i que fins fa ben poc havia atès tothom per igual, independentment de si eren riques o pobres. No succeeix el mateix a d'altres països. Als Estats Units, per exemple, si no tens una assegurança mèdica bona que te cobreixi el tractament, directament et quedes sense quimioteràpia. Així de dur.

Per açò, quan et toca patir un càncer de mama es pren veritable consciència de la importància de poder accedir a uns serveis sanitaris de qualitat sense que importi el nivell econòmic de la persona afectada. Els costos d'un tractament bàsic de càncer de mama poden oscil·lar entre els 10.000 i els 22.000 euros, tot tenint en compte que aquestes xifres es poden disparar quan es tracta de casos amb metàstasis. La seva accessibilitat marca la diferència entre la vida i la mort. Des que va començar la crisi, cada vegada s'imposen més barreres a l'accés de les prestacions sanitàries i, en alguns llocs, la situació comença a ser preocupant. A Menorca, les persones amb dolències oncològiques no hem patit, de moment, cap limitació en l'accés als serveis o als tractaments. Tanmateix, durant aquest llarg any de visites hospitalàries obligades he viscut situacions que demostren que el nostre sistema de salut perd qualitat per mor de les retallades.

Ara per ara, a la nostra illa l'anàlisi d'una simple citologia es demora entre tres i quatre mesos, el mateix temps que també es tarda per accedir a diferents especialitats mèdiques. Mentre, per a l'operació de reconstrucció de mama la llista d'espera pot superar els vuit mesos. I és que amb la derogació del decret de demora, que fixava un temps màxim de sis mesos, han desaparegut els límits d'espera i amb ells una part del respecte a les persones usuàries. Perquè és palès que l' augment de la tardança suposa un patiment addicional i, en alguns casos, resta possibilitats per a una diagnosi precoç. Segurament no és agosarat concloure que l'acomiadament de desenes de professionals en el decurs de l'any passat també té a veure en l'increment del temps per rebre aquests serveis.

Un altre revés és la disminució de les ajudes a les entitats que, com Aspanob i l'AECC, gestionen pisos per a les persones de Menorca que s'han de traslladar a Son Espases per rebre radi oteràpia. Aquest servei, que suposa un alè per als pacients oncològics que s'han de desplaçar a Mallorca, ha patit una minva important. Mentre, de moment, es manté en fase d'espera l'ordre de copagament dels medicaments hospitalaris, encara que el temor és que tard o prest s'acabarà aplicant i es convertirà en un altre llastre per als pacients oncològics i que, en el cas del càncer de mama, se sumarà a les despeses que representen d'altres productes d'extrema necessitat com són els sostenidors adaptats, perruques o cremes i gels especials per a pells irradiades, que són abonades al 100 per cent per les usuàries.

Aquesta ha estat la meva experiència com a pacient de càncer de mama. El resultat és gratitud per les prestacions i també per la qualitat del personal professional i assistencial, del qual he acabat admirant la seva capacitat de cura i atenció, la seva eficàcia però també el seu tracte amable i comprensiu perquè en les circumstàncies més adverses et fan sentir que faran tot allò que estigui a les seves mans per ajudar-te. Però també sent tristesa per allò que s'està perdent, com ara la universalitat i l' equitat, i finalment, rebel·lia perquè l'accés a la sanitat és un dret fonamental i en cap cas s'ha de permetre que deixi de ser-ho.

El càncer de mama es pot curar. I el nostre sistema de salut hi té molt a veure.

Marga Benejam

Ciutadella