Joan Pons Pons30/08/13 0:00
TW
0

Els exèrcits d'Estivàlia es van aturar davant el Mur. Van esperar instruccions i, mentre els infants es prenien un merescut descans després d'haver travessat l'illa de nord a sud, els sapadors van començar a desmuntar les pedres que els separaven de la mar sense esperar les instruccions dels oficials. Existien d'altres camins, però eren més transitats i feien més voltera. El desig de la tropa era clar. Encara que acatarien les ordres dels superiors, el parer general era esfondrar el Mur i avançar pel camí que havien obert amb destrals i dalls els avantpassats. Els soldats es van alçar, es van eixugar els morros ressecs amb el braç despullat i van posar el tap a les cantimplores. Avançarien. Tornarien a desmuntar el Mur i obririen de nou el camí antic. Els oficials van mirar cap enrere abans de donar l'ordre definitiva. L'exèrcit d'Estivàlia estava format per petits propietaris de la zona i pels seus fills, per mercenaris estrangers desapassionats i combatius i per soldats professionals veterans i desencisats. Constituïen un exèrcit poderós, però els guardians del Mur encara ho eren més. Mai no havien cercat aliances. Encara que l'exèrcit d'Hivernàlia es nodria amb molts combatents de l'exèrcit d'Estivàlia que doblaven la temporada castrense, sempre existia i sempre existiria una ferotge rivalitat. El corn va sonar i va semblar que un monstre salat havia sortit del fons de la mar. L'exèrcit sencer es va aturar com si estigués format per un home tot sol.

Encara que el monstre tenia la forma d'un homenet que no arribava a l'alçada de les mates baixes i dels aladerns que, juntament amb els pins, les alzines, els arbocers, els tamarells i els ullastres, poblaven aquella llesca de terra existent entre la mar i el Mur; tothom es va fixar en la destral. Estava oscada a pesar del mànec d'os de balena i la fulla d'or. L'oficial major s'hi va atansar. El rei d'Estivàlia i el rei del Mur havien arribat a un pacte. Dret de pas durant l'estiu a canvi d'un territori interior. El rei d'Hivernàlia també havia participat en el pacte i l'extensió de terra donada havia estat cedida a parts iguals entre els dos reis estacionals.

L'homenet de la destral d'or va moure el caparró. Abans de passar havien de parlar amb el rei del Mur. La temptació de prendre la destral al gnom i tallar el seu cap deformat es va estendre entre els integrants de l'exèrcit d'Estivàlia, però el primer oficial va aturar els murmuris venjatius amb un gest contundent. Sempre havien fet servir aquell camí per arribar a la mar i cap mur no els aturaria. Els sapadors havien obert un pas i les pedres s'amuntegaven igual que parets seques de cranis blancs. Movent-se amb la lentitud dels animals habituats a l'entorn salvatge, l'homenet de la destral es va dirigir caminant fins al muntet de cranis i va tornar a alçar el mur amb la parsimònia dels déus. Tot continuaria igual. L'exèrcit d'Estivàlia esfondraria el Mur cada vegada que tingués la necessitat d'accedir a les platges banyades per l'oceà i la tropa d'Hivernàlia es desplegaria pel territori emmurallat per a caçar amb els cans i per a recollir els fruits naturals de la marina. Les negociacions tindrien continuïtat en els palaus i un dia no molt llunyà s'arribaria a un pacte que conciliaria la propietat amb la tradició, els interessos privats amb els interessos de la col·lectivitat. Gran és un adjectiu lingüísticament ric. S'aplica quan s'excedeix la mesura o grau ordinari de dimensions, capacitat, quantitat o intensitat. A Menorca tornar gran també es refereix a tornar vella una persona. La paraula té el seu origen en el llatí grande que, en el llenguatge vulgar substituí al clàssic magnum.