Es puticari reparteix medalles

Finalment va embardar el problema als subordinats de les seves sucursals insulars i ell va partir, ben entrinxolat, a fer-se fotos amb la monarquia (de franc), aprofitant un Forum que celebraven a l'Illa de les Vaques per parlar de monuments prehistòrics i altres còdols diversos. Ah! hi va anar amb so helicòpter.

Mentrestant, la pobra Marisleisis, l'assistenta peruana, aprenia la llengua amagada amb en Lluc, que per entrar a cas puticari cada vegada s'havia de disfressar de don Lucio i jurar que era professor d'anglès i castellà. Tots dos assegudets a la cuina i practicant la llengua de la terra, eren la viva imatge de la postguerra.

Però ja havia passat una setmana i la resplendor dels flaixos de les fotos s'havia apagat. Ara era l'hora de la ressaca.

– Marisleisis! –va exclamar es puticari– Davalla a la botiga, que jo he d'ensabonar una estona el personal de la comunitat autònoma de propietaris, de la qual ja saps que en som president.

– Perdoni, senyor puticari –va respondre des del pis de dalt l'assistenta, tan contrariada que emanava ressonàncies de Machu Picchu–, però és que ara no puc, que és la meva hora de classe que vostè va autoritzar...

– Si no davalles tot d'una –va envestir l'expenedor d'específics– faré com na Kuanamari i t'expedientaré per "fomentar l'incompliment de la norma", com si fossis una vulgar directora d'institut.

– Sí, senyor puticari... –va respondre la peruana, que sabia que en aquella casa es tirava més de garrot que de diàleg i que s'hi estava jugant també la targeta de la seguretat social–. Però ara no voldrà que li faci una grolleria a don Lucio... –va afegir en un darrer intent de poder continuar la classe.

– Mem –va exclamar es puticari, que tenia el pobre Lluc per client seu–, idò que davalli també el senyor professor, però t'he de menester aquí tot d'una. Mira quina hora és! A les dotze tenc una sessió de fotos i encara he de parlar amb els subordinats de les sucursals...

I mentre na Marisleisis i en Lluc davallaven l'escala amb el llibre d'exercicis a punyat, folrat amb una caricatura de la reina d'Anglaterra amb barba, per dissimular que era de català, el senyor de la casa va començar a manyuclar el seu mòbil d'última generació per telefonar. Tot i que encara va tenir temps de dirigir-se al pobre Lluc:

– Don Lucio, que bien que dé instrucción a esta muchacha humilde. Por cierto que me acabo de inventar una medalla de clase superior que doy por la cara a quien me gusta. ¡Vaya, que cualquier día le cuelgo a usted una!

Però com que ja li responien la telefonada, es puticari va fer senyal al pobre Lluc que no podia continuar rallant amb ell. I en Lluc va posar cara de Lucio i es va asseure darrere el taulell de la farmàcia, ben atracat a na Marisleisis per continuar practicant la llengua.

– Maruka? –va interrogar es puticari amb la boca amorrada al mòbil–. Som jo, aquell qui comanda. I no et posis nirviosa, que no et telefon per xerrar de cultura, sinó per una bona causa.

– Ai quin retgiró! –es va sentir que responia la tal Maruka, que a continuació va quedar muda.

– És que em comenten que n'has tornat a dir una de bona –va continuar es puticari–. Tant bona com la de les beques. Sí dona, si, quan vas envelar que les beques eren un privilegi i no un dret... Des d'en Primo de Rivera que no es deia una cosa així.

– I quina l'he feta ara, senyor puticari , perquè em telefoni?–va respondre la tal Maruka que, per la renou que feia, es devia estar ventant.

– Mira que ho ets de modesta, tu –va replicar l'expenedor d'específics fent una riota–. "Pilla", que ets una "pilla". Ho saps molt bé perquè et telefon. Mem, això del Museu de l'Illa de les Vaques, que dius que tampoc no és tan important si les col·leccions es degraden o no...

– Ah! –va respondre ella–. És que són tan pesats aquests que sí que hi entenen de cultura... Jo dedicada a açò..., com li diuen?, ah sí, al Patrimoni de la Humanitat, i ells amb l'obsessió de conservar els materials del museu! Idò mira Kuanra–va continuar encara la tal Maruka– si t'ha agradat, a canvi me podries regalar qualque focus que tenguis de segona mà. Tu ja ho saps quina xalada que faig il·luminant caramulls de pedres...

– Focus dius? –va replicar es puticari ben estarrufat–. Però si tu et mereixes molt més! Una medalla ben grossa et mereixes. I com que ara les repartesc sense encomanar-me a ningú, he decidit que a tu i a na Kuanamari us en penjaré una, per haver transportat la cultura i l'educació d'aquestes illes a una altra galàxia.