Renou

Sempre m'havia pensat que renou era una paraula femenina. Durant tota la nit van fer molta renou. Després ho vaig veure escrit en masculí i com que l'escriptora era una persona filològicament molt prestigiosa vaig adoptar aquesta forma masculina. El renou del vent entre els salzes em va despertar. Avui volia escriure sobre aquesta paraula i he cercat la definició exacta al diccionari. Renou és una paraula que admet el masculí i el femení. Es pot dir el renou del vent entre els salzes em va despertar i, també, la renou del vent entre els salzes em va despertar. De totes maneres, a Menorca sempre he sentit com es feia servir en femení. Renou, tan en femení com en masculí, vol dir avalot, desordre sorollós; castellà alboroto. A la nostra illa, renou també vol dir soroll; en castellà ruido. A Menorca existeix una dita que afirma: "Amb bull i renou, s'olla cou"; significa que les coses importants solen ser sorolloses. L'etimologia prové de "nou" amb el prefix intensiu re- o derivat postverbal de "renovar". Píndar, un poeta grec que va recitar o escriure les seves composicions uns cinc-cents anys abans de Crist, va deixar escrit: "Moltes vegades, el que callem fa més impressió que el que diem." Em sembla molt interessant aquest equilibri entre silenci i renou. Tal vegada és per la influència del caràcter menorquí; un caràcter menorquí que ha quedat reflectit i materialitzat en centenars d'exemples, cançons o dites de la nostra cultura popular. El desbarat menorquí del tord i el rupit que volia buidar la mar amb una gerra és magistral i tota una icona d'aquesta tensió entre la paraula i el silenci. Les grans frases com la de Píndar, o les grans faules com la del tord i el rupit, només posen una lent d'augment damunt una veritat perquè siguem nosaltres mateixos els responsables de les conclusions finals. El silenci no ha de patir una sobrevaloració. Davant les injustícies socials el silenci sempre s'ha mostrat ineficaç. L'excés de renou, també. L'ésser humà que és capaç de mantenir un diàleg harmònic entre aquests dos extrems en té molt de guanyat. L'exemple més universal d'aquesta tensió constructiva és la figura de Crist. Han arribat fins avui en dia les seves paraules, però també els seus silencis. Es pot dir que les paraules ocupen un període de temps molt acurçat que aniria des de la seva aparició pública fins a la seva mort. En canvi, el seu silenci té totes les traces de l'eternitat. Com retronen les seves paraules dins aquest silenci que ja dura més de dos mil anys! Em sembla que és açò. Si primer no cream el silenci les paraules no es poden escoltar; queden amagades per la renou. Primer hem de crear el silenci perquè les paraules puguin ser sentides i escoltades. Una vegada creat el silenci ja es pot parlar. La clovella de la paraula és la renou. La paraula duu incorporat el silenci perquè només així es pot produir el so. La paraula és la pedra i el silenci és l'aire que la propaga. Sí, tal vegada és una reflexió sense cap pes. Una ploma despresa del plomatge d'un ocell que va caient perquè no té l'aire suficient que la sostingui. M'agrada la frase del poeta grec que va viure abans de Crist perquè admet els dos sentits de la circulació: "Moltes vegades, el que diem fa més impressió que el que callem." Ningú tampoc no ho pot discutir. Regressant a la saviesa popular, qui és més banaula, el rupit que volia buidar la mar amb una gerra o el tord que es va espantar creient que amb l'acció de buidatge del rupit aquest inundaria la Terra? Tal vegada és l'acció allò que decanta la balança. Una acció estúpida té més valor moral que una interpretació crítica. O, dit d'una altra manera, l'acció és més important que la paraula.