Ja era hora!

Una mesura cautelar que afecta als directors de l'IES Joan Ramis i Ramis, l'IES Cap de Llevant i l'IES Pasqual Calbó i que suposa a la pràctica la suspensió provisional de funcions i de sou a aquestes persones.

Una rebel·lia, la d'aquests tres centres, que, a la fi, té unes conseqüències clares i directes. Unes conseqüències que posen fre a la impunitat de determinats claustres i determinats professors que havien convertit el centre escolar en el seu vedat particular, on feien el que volien sense que ningú els hi gosés plantar cara.

Des del meu punt de vista, no es pot consentir que, en una societat democràtica, alguns es puguin permetre el luxe de no complir amb les lleis, i que aquesta insubmissió no tengui cap tipus de conseqüència. No es pot consentir que un Govern, legítimament elegit per les urnes, no pugui aplicar el seu programa electoral precisament perquè quatre radicals ho impedeixen, pervertint d'aquesta manera la voluntat dels ciutadans expressada lliurement a les urnes. Certament, l'escola no es pot convertir en un regne de taifes on un petit dictador, o un grup de dictadors, imposen la seva voluntat, ignorant les més bàsiques normes de la democràcia i les regles del joc que, entre tots, ens hem donat.

Precisament, en aquest sentit, el director d'una escola és el representant de l'administració educativa en aquell centre i té l'obligació de complir i fer complir la normativa vigent. Els centres educatius tenen l'obligació d'aplicar les lleis, reglaments i decrets que, qui té la responsabilitat de governar, promulga. No pot un consell escolar decidir pel seu compte si apliquen o no una determinada llei. Per molta autonomia de centre que existeixi les lleis hi són per complir-se. I si no es compleixen, la conselleria té l'obligació d'obrir expedients disciplinaris. Que passaria si cadascú decidís si compleix o no una llei? I si el no complir-la no tingués cap tipus de conseqüència? Seria una anarquia.

En alguns sectors de l'esquerra aquesta decisió, lògica i oportuna, de la conselleria, s'ha interpretat com una declaració de guerra. L'esquerra sempre ha considerat l'educació com un àmbit sobre el que ningú més hi pot opinar i on ningú, que no siguin ells, hi pot legislar. Han intentat monopolitzar l'educació i han creat tota una xarxa de col·lectius, sindicats, associacions, etc. que han controlat fins a dia d'avui tot el que fa referència a l'educació. I ara es sentin agredits en allò que es pensaven era de la seva propietat.

Cal recordar, per altra banda, que l'educació a Balears té els pitjors indicadors en els informes PISA, tant en comprensió lectora, com en matemàtiques, com en ciències, i amb els índexs de fracàs escolar més alts d'Espanya. Aquest control que ha exercit l'esquerra sobre l'educació ha deixat un món educatiu endogàmic, convertit en una finalitat en si mateix. S'ha perdut l'objectiu final, la finalitat lògica de l'educació, que no és altre que el de la formació i capacitació dels alumnes per poder assolir els reptes d'un món cada vegada més competitiu. Però aquests objectius no concorden amb els seus. Açò no interessa a determinats professors.

El que més els preocupa és poder seguir penjant flocs amb la bandera d'una altra comunitat autònoma a la façana de l'escola, els preocupa que es puguin reduir hores lectives en català, o que es pugui prohibir als professors fer mitins polítics a les aules i que ja no puguin seguir adoctrinant als alumnes. Aquestes són les preocupacions d'aquests professors. I els hi és igual si els alumnes surten més o menys preparats o si saben més o menys anglès. La seva obsessió és el floc a la façana, com si açò fos fonamental i determinant a l'hora d'educar els escolars.

Aquesta dictadura encoberta, que durant tants d'anys ha intoxicat als nostres fills, ara inicia la seva darrera etapa. Per fortuna ara tenim una conselleria d'Educació i una consellera disposta a combatre tots aquests abusos. Disposta a posar als alumnes en un primer pla i centrar tots els esforços en una única direcció: la millora de la qualitat de l'ensenyament.

Som conscient de que els quatre radicals encara faran renou. Encara veurem concentracions i mobilitzacions. Són les darreres mostres de força que no els duran a res i que el temps acabarà demostrant el mal que han fet a la nostra societat i als nostres fills.