Brumer

Però què diferencia una repetició d'una redundància? Intentaré explicar-ho amb una metàfora menorquina. El pescador d'oblades. Assegut a la roca amb un sac davall el cul, el pescador de canya tira brumer amb una cullera oxidada. Llançarà una cullera de menja a la mar per atreure el peix a la pesquera. O dues o tres o quatre o cinc o sis..., totes les que faci falta.

El pescador de canya repetirà l'operació fins que les oblades hagin entrat a la pesquera. Només en aquest moment precís, el pescador podrà armar la canya, posar esca a l'ham i tirar el suret a l'aigua tot aprofitant el moment en què l'onada ha romput contra les roques. Açò és la repetició. La menja que ha servit per atraure l'oblada ha estat substituïda per l'esca que amaga l'ham. Però quan les oblades han entrat a la pesquera i el pescador continua llançant brumer llavors comet l'error de la redundància. Els peixos s'afartaran, no distingiran la menja de la cullera de l'esca de l'ham i plens i satisfets tornaran a mar obert.

Dut una altra vegada a l'àmbit de l'art i de les relacions humanes, podríem dir que la repetició té a veure amb la seducció i, la redundància, amb la repulsió. Quina és la frontera entre la repetició i la redundància? És una resposta que ens podria donar el pescador d'oblades o la cuinera que mai no apunta les receptes perquè elabora els plats de memòria. La intuïció. El pescador sap quan ha de deixar de tirar brumer. I la cuinera sap quan ha d'apagar el foc. Ho saben, però tal vegada seran incapaços d'explicar-ho. És un toc personal. La porta que separa la repetició de la redundància. Un cop travessada ja no es pot tornar enrere.

El brumer podria ser vist com una imatge realista de l'amor. Es dóna amor i es rep amor. Si tu dónes amor i no reps amor caus en la redundància. Ara, si tu dónes amor i reps amor, estableixes la cadena de la repetició. Així, un consell. Repeteix a les persones que estimes que te les estimes i posa l'orella a la cova del corn. Si la música que sents és la repetició de les onades trencant contra les roques o l'arena de la platja, guarda la caragola en el lloc més preuat del teu cor. Si la música que t'és retornada és el silenci obscur i redundant llança-la a la mar perquè la reculli un altre passador o passadora de vorera.

Brumer és l'esca que tiren els pescadors a la mar per atreure els peixos. A Mallorca diuen grumer, derivat postverbal de grumejar. ¿Com ha passat el verb grumejar a brumejar i la derivació postverbal grumer a brumer? Tal vegada és degut a una perversió lingüística -i afortunada- fruit de la fusió entre les paraules bromera (escuma) i grumejar (tirar menjar a la mar per atreure els peixos).