La ciutat desfigurada

Resulta significatiu que cap dels comentaris que els lectors d'aquest diari van deixar a l'edició digital de la notícia referida, ni un de sol, valori positivament aquesta remodelació. Ni una sola opinió favorable: ni per al conjunt de la reforma, ni per a cap aspecte parcial, cosa que evidencia fins a quin punt la gent està molesta. De fet, la resposta dels ciutadans a les notícies sobre cadascuna d'aquestes intervencions, a mesura que s'anaven produint, ha seguit sempre el mateix patró: l'oposició frontal, el disgust, la irritació perquè l'ajuntament ha tirat pel dret sense escoltar, i la percepció que aquesta remodelació s'ha fet sense criteri, com si es fessin experiments en lloc d'actuar segons un pla estudiat i contrastat.

Sens dubte, la temperatura d'aquest malestar baixarà a mesura que la gent s'acostumi als canvis i memoritzi els nous sentits circulatoris. Però hi ha una cosa que quedarà durant una temporada més llarga, i és la sensació que Maó és una ciutat desordenada, amb uns carrers que mostren un aspecte de permanent provisionalitat, d'estat d'excepció. Sobre aquest tema en particular voldria oferir una reflexió.

Les ciutats històriques tenen un centre urbà antic, construït molt abans que existissin els cotxes, i per tant és natural que la seva estructura dificulti el trànsit rodat. Amb bon criteri, tots els ajuntaments decideixen tancar certs carrers al trànsit. En les darreres dècades, les zones exclusivament peatonals s'han incrementat de manera notable. I en paral·lel a aquesta limitació, moltes reformes de carrers i places s'han executat amb l'objectiu d'afavorir la convivència entre vianants i cotxes, i de facilitar la conducció per aquells vials on s'ha decidit que hi ha d'haver circulació rodada. En definitiva, les obres públiques s'executen de manera combinada i coherent amb les decisions sobre el trànsit, i a través d'un procés molt lent, cada ciutat, cada barri, va agafant una fesomia particular.
Aquesta ha estat també la dinàmica de Maó al llarg de les últimes dècades. Podrem discutir sobre la idoneïtat d'algunes reformes, però no es pot negar que responien a un model, a una idea d'ordre, a uns objectius que contemplaven tant l'obra pública com la política de trànsit. Açò ha estat així fins que va entrar el nou ajuntament: l'equip de govern actual ha tirat pel dret una remodelació circulatòria sense tenir en compte l'estructura dels carrers, ni les voravies i illetes peatonals, ni el mobiliari urbà, ni la pavimentació amb llambordes d'espais emblemàtics.

La conseqüència d'aquesta remodelació, efectuada d'esquena a les exigències físiques de l'espai, més enllà de la molèstia puntual que ocasiona qualsevol canvi de trànsit, és que en tan sols dos anys la cara més externa de Maó, l'aspecte que ofereixen les vies públiques, ha tornat lleig. I açò costarà una mica més d'arreglar-ho. S'han repintat les indicacions de trànsit sobre el paviment, qüestió certament menor però que no deixa d'embrutar; a molts indrets s'han col·locat objectes per impedir o dirigir el trànsit: barreres metàl·liques, cons de plàstic, senyals mòbils, etc., que donen aquesta sensació tan desagradable de ciutat permanentment en obres. I fins i tot quan s'han col·locat jardineres o altres objectes amb més vocació de permanència, no s'aconsegueix evitar la sensació de nyap, d'afegit inadequat, d'intervenció amb mal gust, de pixada fora de test.
La gent de Maó està enfadada, i amb motiu. I tanmateix, em semblaria un error que quan l'actual majoria municipal hagi passat avall (esperem que sigui prest), la nova majoria optés per desfer tots els canvis i capgirar novament la ciutat. La lliçó que hem de treure d'aquesta pífia és, precisament, que quan es tracta de tocar el patrimoni urbà, que és de tots, la improvisació no duu res de bo, perquè fàcilment degenera en maltractament d'aquest patrimoni. En aquesta matèria, ves per on, valdria la pena ser una mica més conservador: la fesomia de Maó, resultat de segles d'evolució i de moltes decisions acumulades, no pot ser inventada de bell nou cada vegada que canvia la majoria Dalt la Sala, com si el passat no hagués existit.