Llull

Sergi Llull s'ha proclamat aquest passat dimecres campió de la Lliga ACB 2012-2013. D'aquesta manera engreixa el seu ja extens palmarès que compta amb una Copa del Rey (va ser nomenat MVP de la final), una Supercopa d'Espanya, dos Ors europeus, una plata Olímpica i dues Lligues ACB. Quan ha estat entrevistat pels periodistes, el jugador de bàsquet de Maó ha contestat: "L'any que vaig arribar vaig estar molt content de guanyar la lliga al Palau, però només duia un mes a l'equip i no és el mateix. Crec que hauria estat molt injust acabar la temporada sense cap títol. Ho dedic a tota la meva gent i a la gent que sofreix moltíssim amb nosaltres." Jo form part d'aquest darrer grup. Com a madridista i com a menorquí m'ha fet doblement content. Sergi Llull és un exemple d'entrega, de dedicació i de fortalesa. Una fortalesa física i mental. Quan el veig jugar la meva pregunta és de quina font ha tret el seu talent natural. La resposta em duu a la predisposició genètica, a una -com passa amb Nadal- ètica de l'esforç espartana mediterrània i a un entorn familiar insular que ha sabut refer-se de les dificultats externes. El que fa carismàtica la figura del jugador de bàsquet, que comparteix llinatge amb el savi balear més internacional, és l'harmonia entre qualitats tècniques i capacitats físiques. És el més fort de la competició, el més veloç, el que protagonitza les accions més agosarades i valentes. El premi interior ha estat convertir-se en l'ídol de la pròpia afició que coreja el seu nom com ho feien els grecs antics amb els seus herois. És el que passa amb l'esport. Els esportistes han substituït en l'imaginari popular els gladiadors, els foners o els guerrers que lluitaven al camp de batalla representant els ciutadans o ciutadanes que no tenien la seva capacitat atlètica. És el que ens passa als menorquins amb Llull. Quasi tots hem provat de fer passar una pilota de bàsquet dins l'anella, però ens assossega i, a la vegada, ens enerva que sigui Sergi que ho faci per nosaltres. Cada vegada que veig jugar el basquetbolista de Maó a través de la pantalla del televisor o des de les graderies d'una pista de bàsquet el cap se me'n va al territori dur i perillosament salvatge del nostre món antic. Sergi podria ben bé ser una reencarnació d'un esforçat pescador de tonyines o de sirvioles, un mariner habituat al viatge redó, un corsari sense escrúpols esportius al servei de Sa Majestat, un llaurador dibuixant solcs vermells amb l'arada estirada per bous. Però a començaments del segle XXI és un jugador de bàsquet. Després que Sergi es proclamés campió vaig pensar en un cas que va explicar el folklorista Antoni Orfila Pons -Fila d'Or- el vint-i-set de març de 1930 a "El Bien Público": "Conten com a succeït, que un l'amo des molí de Binifabini va enviar es missatge que anàs a menar sa somera de sa marina i dugués dues corteres de blat a moldre a en Reurer, un dia de moll, qui sa terra era un lleu i no podien fer feina. Es missatge va fer comptes i pensà que açò d'anar a sa marina per sa somera i llavores as molí, que lo més curt era dur-los ell, as coll. Els davalla de dalt sa cambra i diu: l'amo ajudau-me, si voleu, a carregar-me es sacs i amb un sant-i-amén hi seré. L'amo els hi carrega i ell, a pas de trava, tris-tras, tris-tras, els hi va dur com si tal cosa. Ho hem volgut contar, perquè se vegi sa nostra raça si era forta, forçuda i de doble nirvi. No eren com are, qui som, una figa molla; bolvats." L'estimat mossèn Antoni Orfila Pons no va veure jugar en Sergi Llull. "Llull" és un llinatge existent a Barcelona, Alacant, Mallorca o Menorca; entre d'altres llocs. Existia antigament una variant ortogràfica antiga: Lull. L'origen s'ha de cercar en el germànic LULLUS, que apareix sovint com a nom personal en l'alta edat mitjana.