Veus solidàries: 20 anys

Aquests dies he tornat a trobar aquella jove de pell negre i mirada buida que venia carbó a un miserable mercat africà; i al manobre xinès, de cara trista, que havia de dormir al gratacels que ajudava a construir, a Shanghai. He coincidit amb els fillets sahrauís que estiuegen a Menorca, i amb aquells que netegen sabates, agenollats, que va conèixer el meu redactor en cap, a Higüey.

He vist pobresa, injustícia, malalties, desgràcia, fam..., i també escoles, aliments, aigua, habitatges amb sostre, centres de salut...; llavors d'esperança sembrades amb solidaritat menorquina i tutelades per una entitat que vaig veure néixer, ja fa 20 anys!. La mirada retrospectiva m'ha acostat rostres a l'atzar: Toio Pons, Carme Marcén, Manolo Bonet, Núria Martínez, Mercé Morató..., i me n'he adonat que aquella fita marcada, la distribució digne i justa de la riquesa, la igualtat entre tots els humans, s'havia tornat allunyar.

"La cooperació no és un luxe sinó una qüestió de justícia social, i de defensa dels drets de les persones", exposava la gerent del Fons, Marga Benejam. El mateix dia, a la seu del Consell Insular, ens va dir que podíem col·laborar per responsabilitat o per compromís i sinó, ens demanà, que ho féssim per egoisme perquè, al món interconnectat i global en què vivim, qualsevol matí, a un lloc molt pobre, "al Sud", s'hi pot deixondir qualsevol de nosaltres.

Avui he desembarcat i m'ha envaït l'anhel que les ombres del nostre empobriment no ens ceguin la mirada llarga, ni ens permetin oblidar els que viuen, bussejant dins la misèria, més enllà del nostre mar.