Un germà és un tresor

Com saps, noltros som quatre. Jo som el tercer, i durant molts anys, el petit de la casa. Quasi després de divuit anys de gaudir d'aquest suposat privilegi, se'm va acabar la bona vida i va arribar n'Àngel. O sigui, vam fer nombre rodó, dos germans i dues germanes. Tot i que a casa mai no hem estat molt efusius a l'hora de mostrar els sentiments, tenc molt clar que sempre ens hem estimat molt.

Tenir germans és una gran sort. De petit no ho valores. Segurament penses que és una cosa natural. No saps la importància que té poder tenir algú amb qui jugar, amb qui barallar-te a vegades, amb qui compartir el seient de darrera d'un Renault 4 de camí cap a la platja, amb qui dormir a una tenda mentre sents la mar de fons o amb qui fer-te fotos vestit tots amb la mateixa camiseta de llàpissos i posant un somriure forçadíssim. A poc a poc, sense donar-te'n compte, vas teixint una xarxa que mai no es romp. A vegades no comparteixes el que fan els teus germans o com ho fan, però són els teus germans, i allò està per damunt d'hipotètiques desavinences.

Els quatre germans, petitó, esteim escampats a tres pobles diferents. No ens veiem tant com voldríem, i açò fa que els dissabtes a migdia la casa de mon pare i ma mare es torni un galliner. Tenim coses a contar-nos, moltes ganes de veure els nebots i de jugar. En poques hores posem la casa potes per amunt, riem, correm, ens explicam les nostres coses, dinam, feim un cafè... A mi, personalment, aquestes estones se'm fan curtes, però tots duim un ritme de vida que ens limita i condiciona, i a vegades no ens permet dedicar tot el temps que voldríem a les coses que més ens agraden.

Tenir germans és un dels tresors que més valoro. No els ho dic mai, és cert, i avui em renyaran perquè ho dic a través d'aquesta carta, ja veuràs, però ells m'han ajudat a ser feliç com ara som. Ja veuràs, així com et vagis fent gran, que amb na Bruna te passarà exactament el mateix.