El nom i la cosa

La premsa afí al règim fa setmanes que treu pit davant els analistes que en aquells moments sostenien que el rescat resultava inevitable, acusant-los de profetes de mals averanys, de no creure en Espanya i de donar ales al pessimisme. En la mateixa línia, Rajoy, Guindos i Montoro aprofiten cada compareixença per reiterar que ja hem tocat fons, que el pitjor ja ha passat, que les decisions que s'han pres eren doloroses però necessàries, i que gràcies a la fermesa del govern es comencen a veure resultats. És igual que les xifres diguin exactament el contrari, i que, trimestre rere trimestre, totes les previsions empitjorin: més atur (la OCDE ja parla d'un 28% a finals d'enguany), una caiguda del PIB més severa que la prevista, un dèficit que no para de créixer tot i que és la prioritat número u, la postergació continuada del moment a partir del qual es tornarà a créixer i crear ocupació... En definitiva, l'empitjorament de tots els indicadors. Però tot açò és igual: com que Espanya no ha estat rescatada, representa que tot funciona i que, com deia Montoro fa tres dies, "España se encuentra en la senda del equilibrio".
Idò a mi em fa la impressió, i cada dia que passa ho veig més clar, que per entendre el que succeeix la millor opció és negar la major, i afirmar que Espanya sí que ha estat rescatada. No formalment, si vostès volen. És a dir, no de la mateixa manera que ho van ser Grècia, Irlanda o Portugal, però sí de facto. I crec que aquest és l'autèntic objectiu que des de la tardor han perseguit Rajoy i els seus ministres: evitar que Espanya fos objecte d'un rescat convencional, encara que les intervencions alternatives fossin igualment bèsties, tant o més dures per a la població que si s'hagués practicat un rescat formal. En la seva concepció quixotesca de la política, on compta més l'honor que el seny i el bon nom pesa més que la decisió correcta, els interessa que esa gran nación que es España no passi per l'afronta de veure's amb els darrers de la classe, que no es rebaixi a ser comptada com un paquet més del furgó de cua, al costat de nacions tingudes per menys glorioses, països que, mesquinets, no deuen tenir una unidad de destino en lo universal.

Espanya ha estat rescatada sense dir-ho, i ara el que cal és continuar sense dir les coses pel seu nom. Els eufemismes són la clau de volta d'aquesta falòrnia, i per açò els tres genets de l'apocalipsi espanyol —Rajoy, Guindos i Montoro— els repeteixen cada dia. I bona part dels mitjans de comunicació, en lloc de desemmascarar-los, encara se'ls fan seus! Ja s'hi fixaran, vostès: les condicions severíssimes de la Unió Europea són presentades com unes "recomanacions". Parlen de creixement negatiu per no dir-li recessió, de mesures per garantir la solvència del sistema financer per amagar les noves injeccions de doblers públics als bancs, i de mobilitat exterior per encobrir la fuga de joves que aquí no tenen futur. Quan dimarts li van demanar a Rajoy si tornarà a pujar l'IVA, la seva resposta va ser tan clara com sempre, és a dir, gens: "con franqueza, yo no quiero subir el IVA". Així mateix, retallaran les pensions però ens diran que les revisen, i que adaptaran l'edat de jubilació a l'esperança de vida per obligar-nos a fer més anys de feina. El rescat de les autopistes de Madrid, necessari perquè les pobres empreses concessionàries no les poden aguantar, serà convenientment dissimulat dins un pla de competitivitat de la xarxa viària, o qualsevol collonada per l'estil. I anar fent.

En fi: totes aquestes coses són, justament i exactament, les que fan els països rescatats. Són les que s'han fet a Grècia, a Portugal, a Irlanda... i ara a Espanya.

Però com que no li diuen així, Rajoy podrà passar a la història com aquell gran president que en els moments més difícils va aguantar ferm el timó de la nau i, per a major glòria d'Espanya, va evitar un rescat que els enemics de la pàtria donaven per segur.

No em mirin així: n'hi ha que s'ho creuen.