Quan es podia anar a romandre a fora

Jaume Llabrés30/05/13 0:00

Fa uns quants anys que Ciutadella era un poblet d'una petita illa ignorada per la indústria turística fins llavores, on la vida transcorria pausada i tranquil.la. La gent vivia de la sabata, de la bijuteria i del camp i no li eren necessàries ni les aglomeracions als carrers a l'estiu, que tant de profit donen i tanta nosa fan, ni les col.leccions de carn nua torrant-se al sol a les platges. Es disfrutava la vida de manera senzilla i encara que molts passaven gana i privacions i a la taula les sopes d'oliaigua broix i la patata bullida o el monyaco frit es veien més vegades que els bistecs de vedella i el llom de porc, la gent era feliç; tal vegada més que ara: no feien falta ni la tele, ni els cotxes, ni els mòbils, ni les presses, ni tot aquest caramull d'ormejos alienants tant de moda que sovint es confonen amb el progrés. Així, no era gens rar veure a l'entrada d'una casa o sentir des-de dalt del porxo a tres o quatre sabaters cantant estruendosament alguna ària de sarsuela o escoltant ranxeres mexicanes a la ràdio mentre, asseguts a la banqueta, feien servir l'estirapeu. Als fosquets d'estiu, acabada la feina, la gent sortia a seure a la fresca a la porta de ca seva per fer tertúlia amb els vesins i veia passar el camió de l'aigua regant el terra dels carrers per treure-hi la pols i refrescar l'ambient. Els dissabtes es veia a les dones tot afanoses fregar amb almangre les voreres de ca seva per tal de fer reviscolar el vermell de les rajoles d'argila, i quan arribava Sant Joan les garneretes d'emblanquinar fermades a canyes llargues no donaven abast per tal de deixar els enfronts de les cases ben blancs i polits.

Com que no hi havia cotxes als carrers, la gent anava a peu o en velo, tot el poble era un gran pati on, a l'estiu, els al.lots descalços i sense camisa, uns calçonets curts bastaven, podien jugar a mèrvols, a la baldufa, a dins i fora o a la xaranga i es sentien prou contents si l'home que repartia el gel a les cases n'hi donava un bocí que s'havia romput al trencar alguna barra. Anaven a jugar a baixamar, al pont de ferro, a pescar crancs, a estirar la corda que fermava alguna tortuga per vuere-la sortir de l'aigua i tornar-se a capbussar, a mirar tot embadalits, com es pescaven les anguiles atretes per la sang de bous i bens que sortia a la mar de les abullons davant el 'matadero', a veure arribar els velers que venien de la Península i com els homes, amb sacs al cap com a capulles, carregaven a l'espatla els sacs de ciment i els duien als carros on els matxos i els cavalls enganxats els pujaven penosament fins a la plaça des Born.

La gent no parlava ni xerrava sinó que rallava en pla i, si feia falta, xampurrejava el castellà. El català normatiu, el lèxic i les locucions i modismes de terres peninsulars eren desconeguts i no mostraven llavors la pretensió d'imposar-se i de colonitzar la nostra parla local.

Aquells eren uns temps en que es podia anar a romandre a fora, a La Vall, a Macarella, a Son Saura… Recordo, inevitablement idealitzades, les anades a romandre a Macarella els primers dies de juliol amb els amics de quan teníem 17 i 18 anys i també record que en tots aquells dies no solia comparèixer ningú a la platja, que era tota per a noltros. Les casetes de consums ja no funcionaven, així que amb les velos carregades de tians, olles, paelles, bosses de pa i de tomàtigues, bòtils d'oli, sobrassades i cantons de formatge, sacs de patates, canyes i ormejos de pescar….partíem de bon matí cap a Sant Joan de Missa.

Era una aturada obligada per fer un glopet d'aigua del pou i fer un alè. Solíem tardar un parell d'hores a arribar a les barreres de Torralbet perquè amb el pes sobre les velos fèiem un munt de 'parches' a les rodes, que teníem que adobar. Després de seguir el camí per dins les tanques i d'obrir i tancar quatre o cinc barreres arribàvem a les Cases Vermelles devora les que es trobava la barrera del camí per baixar a la platja. Era una costa plena de còdols que les pluges havien desllorigat i que no era possible baixar-la qualcant.

Una vegada instal.lats, no ens feien falta ni mòbils, ni discoteques ni "botellones", ni renous estridents eixordants que ara en diuen música, ni tampoc porros ni d'altres porqueries per passar-ho bé, i el dia no ens bastava per totes les coses que fèiem, però mai no ens passava pel cap posar-nos al sol a cremar-nos com a beneits. Fèiem coses com arrossegar per l'arena fins a la mar un pi que alguna ventada havia romput i que empràvem com a suport surador per anar i tornar de Macarelleta nedant i fent bulla o fer un gran fester a la nit enmig de la platja per torrar alguna sobrassada o algun botifarró.

Quan van començar a comparèixer a la platja alguns grupets de catalanes motxilleres, la nostra atenció es va desviar cap a jocs nous i més interessants.

Amb un grapat de miques de pa com a bromeig i un poc de pasteta feta amb una corna de formatge, a la mateixa platja agafàvem llisses, salpes, qualque esparrall i qualque oblada, mabres… i quan volíem fer una bona fritada de roquer, ens aixecàvem a trenc d'auba i carregats amb les canyes corrioles passàvem a Macarelleta i en una estona de furgar a l'arena ja teníem prou cucs per pescar tot el matí. Llavores pujàvem dalt a la marina fins els penyals de Na Gall, i ara dues o tres donzelles, ara un parell d'esparralls, ara tords i junglans, serrans i vaques, variades…. Ens llepàvem els dits amb aquell ribellet de roquer ben frit després de l'arròs amb els crancs peluts que havíem agafat el vespre anterior.

Per beure i cuinar teníem l'aigua de la font que brollava dins el canyissar. Fèiem foc de llenya i com que els vespres cuinàvem a les fosques no és d'extranyar que a l'hora de fer patates frites per sopar, unes quedassin crues i d'altres cremades o que els ous estrellats sortissin socorrats i aferrats a la paella. I si les pomes que algun vespre anàvem a agafar a l'hort de Cala Galdana eren verdes com a porrassa, ens les menjàvem igual, res no ens feia mal ni res no ens feia por. Ho aguantàvem tot perquè érem joves i ens trobàvem lliures i plens de vida en un paradís.

És una pena que la joventut d'avui en dia no pugui conèixer aquelles maneres de conviure amb la naturalesa. Ara estan prohibides.