Salvador Espriu, el mite de Sinera

El món d'Espriu (ell solia dir que la seva obra tenia un caràcter cíclic) es construeix entorn del mite de Sinera, l'Arenys de Mar on solia estiuejar amb la família. Els seus llibres formen un cos únic en què unes mateixes situacions i personatges poden aparèixer en la narrativa, la poesia o el teatre, i que té com a nucli central la reflexió sobre la mort, que el poeta va començar a conèixer de petit quan la seva germana moria l'any 24 a causa de les seqüeles d'un xarampió que també deixà tocada la salut del poeta per sempre. Dos anys més tard hauria de patir la mort del seu germà Francesc que enfosquiria més la vida familiar. En una entrevista de Baltasar Porcel, Espriu s'hi refereix amb aquestes paraules "Piense, piense, lo que sería una infancia y adolescencia envueltas en el fantasma, en la presència de la muerte..." ("Espriu transparent"). Més tard, la mort s'endugué el seu gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel enmig de la tragèdia de la guerra civil. Aquestes experiències havien de marcar l'obra espriuenca.

Espriu escrigué una obra volgudament i declaradament antinoucentista que recull i fon les dues grans tradicions culturals d'occident. D'una banda la tradició bíblica del poble d'Israel (de petit havia llegit profundament la Bíblia i era un gran coneixedor de la càbala) i de l'altra els mites i les obres dels grans clàssics grecs, sense desatendre tampoc altres tradicions. La seva gran erudició, posada de manifest en les llarguíssimes converses que solia mantenir en el seu despatx amb amics i admiradors, li permetia integrar de forma natural, i reelaborar si calia, el relat mític. És per part de la tradició jueva que apareix la Sepharad de la "Pell de brau", un llibre que va convertir Espriu en símbol i en la veu del seu poble, Segons Gregorio Morán –en un article a la Vanguardia (6-04-2013)– de la mateixa manera que ho havien estat en el seu moment Verdi o Víctor Hugo.

La Sheparad d'Espriu és l'intent com, ell mateix va confessar, d'establir ponts de diàleg amb la cultura castellana i els seus intel·lectuals i de demostrar "que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d'entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica". Un anys més tard, però, donarà aquest diàleg per impossible com expressa en una carta de l'any 1982 a Joan Oliver: "Metafísica de xavalla a part, el nostre lamentable problema nacional no té solució, tan clar com és i, en el fons, tan senzill! No ens entendran mai, mai dels mais..." ("Indesinenter" 3, any 2008. Ed. Punctum).

Durant aquests darrers anys i després d'un "oblit colossal" per dir-ho en paraules de Màrius Serra, l'obra d'Espriu ha estat una altra vegada estudiada i atesa, gràcies sobretot a l'anuari "Indesidenter", publicat de manera impecable –com sempre– per l'editorial Punctum, que aplega des de l'any 2006 una important documentació i assaigs sobre l'escriptor. Enguany, tot coincidint amb la celebració del centenari, ha sortit al mercat l'extraordinària biografia de 750 pàgines d'Agustí Pons "Espriu transparent" (Proa) a la qual m'he referit diverses vegades en aquests articles i que té la virtut de llegir-se com una novel·la. Imprescindible no només per conèixer la vida i l'obra del poeta, sinó també l'època i les circumstàncies històriques i culturals que va viure.