El creixement de l’economia raonable

Diferents treballs de l'àmbit europeu demostren que el creixement econòmic aconseguit des de mitjans dels 70 no s'ha traduït amb més sensació de benestar per als ciutadans. Amb totes les excepcions particulars lògiques, hi ha acord en un ampli grup d'experts respecte a que el mercat ha sabut influir en els ciutadans per destinar aquesta major quantitat de diners a coses supèrflues, que en realitat no responien a cap necessitat real.

Els miratges d'algunes estratègies publicitàries aconsegueixen despertar nous desitjos, per provocar despeses que sovint no aporten cap millora important. Certament, unes sabates noves li poden venir molt bé a aquell que ja les tenia velles, però poca cosa li aportaran al qui ja en té 30 parells a l'armari.

Ben al revés, la despesa supèrflua ha servit per incrementar la problemàtica ambiental (per consum excessiu de matèries primeres i per augment de processos contaminants), i també ha estat el camí per concentrar els guanys en un nombre de beneficiaris cada cop més reduït. D'aquesta manera, veim com el creixement econòmic de les darreres dècades i en el nostre món immediat, ha servit també per accentuar les problemàtiques socio ambientals.

A així hi podem afegir la dependència angoixant que el cercle consumista crea en moltes persones. És el dogma del consum com a realització personal. Aquell que es comprava un cotxe nou cada dos anys, ho feia normalment a partir de dedicar moltes hores a treballar per guanyar prou diners. No per viure millor, sinó per poder continuar canviant el cotxe. Tot plegat, s'ha venut sempre com una bona noticia, perquè així fa créixer el Producte Interior Brut (PIB), i més encara si per aguantar el ritme cal prendre ansiolítics.

La recessió econòmica és un bon moment per, de grat o per força, replantejar-se determinades dinàmiques. Hi ha moltes ocupacions de temps que requereixen poc o gens de diners o que es poden aconseguir amb altres mètodes que el simple creixement econòmic, i molta gent ho està descobrint. Si això servís per fer canviar l'òptica d'un nombre significatiu de persones, si servís per entendre que el creixement econòmic ha de ser un mitjà per viure millor i no una finalitat en si mateix, potser aquesta crisi tindria també efectes positius.

Saber diferenciar entre l'indicador bàsic (el creixement econòmic) i l'objectiu final (millorar la qualitat de vida) acaba sent clau. I sovint veim paral·lelismes que ajuden a confondre els dos conceptes. Com la gent que s'enlluerna per les inversions que es volen fer en infraestructures sense tenir en compte qui es quedarà realment amb l'ingrés (l'empresa constructora) o les despeses que generar_ després el manteniment futur (que pagarem per vida d'hereus entre tots els contribuents).

Per evitar o si més no disminuir aquests desajustos, hi ha països que fa temps que treballen amb uns indicadors més amples. Creuar els aspectes merament econòmics (el dogma del PIB i del creixement) amb altres paràmetres com l'equitat en la distribució dels beneficis o les externalitats positives o negatives a nivell ambiental, són mètodes ja inventats i implantats en altres terres. Fer així no frena l'economia, sinó que ben al contrari, la fa raonable.

Avançar en aquesta nova manera d'analitzar l'evolució econòmica podria ser la segona aportació positiva de la crisi. La tercera, segur que també complexa però molt necessària, seria poder pactar entre un nombre important d'agents socials, un acord de mínims en termes de dinamització econòmica (de visió ample, com la descrita) per a l'illa de Menorca.

Una espècie de llista d'iniciatives que tothom vegi acceptables i sobre les quals poder dedicar energies i temps, a fi de sortir de la crisi amb uns esquemes molt més justos i sintonitzats amb les necessitats del món globalitzat del segle XXI.