Ètica i política (i II)

A Kant llibertat equival a autonomia. Però ambdues paraules amaguen una certa ambivalència. Per una banda, la llibertat té un sentit noumènic (metafísic), és aquell àmbit de la consciència que fa possible l'experiència moral (més enllà del determinisme de la llei natural). Però per una altra banda, la llibertat té un sentit pràctic (moral), constituint el propòsit o finalitat última de l'acció humana i del desenvolupament de la personalitat moral. En cap cas la llibertat és una realitat externa objectiva reduïble a "fenomen". La realització objectiva (externa) de la idea de llibertat es troba escindida respecte de la seva realització interna, que pertany a l'àmbit estrictament moral. Ningú pot constituir la persona en una realitat autònoma més que ella mateixa, i això pertany a l'àmbit de la seva responsabilitat personal. Però el camí de realització de l'autonomia personal té, al mateix temps, una dimensió externa tendent a creat les condicions sota les quals "tota persona" pot arribar a ser autònoma sense més restriccions que les de la seva pròpia voluntat. Aquesta dimensió de l'acció humana és una dimensió política en el sentit que regula un entorn de convivència que es pugui considerar humanament justa. La justícia és, per tant, un valor jurídic, polític i moral. I es pot considerar en el context de la filosofia kantiana un valor últim, raó per la qual l'ètica kantiana és coneguda com a ètica deontològica ("deon"= llei, manifestada com a obligació moral, manament que obliga a adoptar el punt de vista de l'interès general). La justícia és un valor jurídic en la mesura que en un context de persones heterònomes (que poden provocar un "mal" en altres persones en tractar-les de manera instrumental) cal regular la convivència segons una legalitat constituïda coactivament. La justícia és un valor polític en la mesura que el propòsit de la política és constituir una societat humanament justa en la qual els éssers humans no vegin negada la seva dignitat personal en les condicions que fan possible el desenvolupament del seu projecte de vida. I la justícia és un valor moral (o ètic) en el sentit que tota persona desenvolupa el seu projecte de vida dintre d'un marc general d'ordre ètic en el qual ella queda constituïda com a "subjecte moral" i per tant com a persona autònoma (justa). Aquest ordre de moralitat va més enllà dels propòsits de la política, i constitueix el que Kant anomena "regne dels fins". Tot i això, la política n'és un correlat, una manifestació externa, que no pot entrar en contradicció amb la idea regulativa de la recerca del regne dels fins. La política ha de generar un ordre social just com a expressió de la comunitat d'éssers morals que es reconeixen recíprocament com a fins en si mateixos i mai únicament com a mitjans. No hi pot haver contradicció entre una cosa i l'altra, com no hi pot haver contradicció entre llibertat i justícia. També pel que fa a la llibertat podem establir-ne la distinció entre tres nivells de realització de la mateixa: l'ordre jurídic, l'ordre polític i l'ordre moral. L'Estat de Dret és la condició "legal" (en el sentit de la institució jurídica) que fa possible la llibertat. La democràcia (real, entesa com a exercici d'una veritable autonomia per tant de tots els ciutadans) és la condició que fa possible (en sentit polític) la llibertat. L'autonomia moral (llibertat com a conquesta íntima i personal) és la condició que fa possible la comunitat ètica del "regne dels fins", criteri últim per a mesurar, al parer de Kant, el progrés històric que dóna sentit al devenir de la humanitat genèrica, no únicament com a suma d'individus en concurrència competititva entre ells. Ara bé, això significa que la justícia és, també, un valor polític (a part de jurídic i moral) que tota ideologia democràtica ha d'articular en el context dels valors superiors de la democràcia. De la mateixa manera que no hi ha democràcia (real) sense llibertat, tampoc no hi ha democràcia (real) sense justícia, i el fonament últim d'aquests valors no és només "metafísic" (com ens ha ensenyat Kant), sinó, primordialment ètic. Això justifica la idea d'una ètica de la ciutadania vàlida per a tot ciutadà concebuda alhora com a exigència política universalment vàlida per a tots.