Canyafèl·lera

Quina és la planta que arriba a més alçada de totes les autòctones o comunes de Menorca? Ho desconec, però una de les més impressionants que creix pels camps menorquins i que floreix entre abril i juliol, o sigui per aquestes dates, és la canyafèl·lera o planta dels mil noms. Es tracta d'una planta robusta de flors grogues que creix en terrenys àrids, costers i zones rocoses, que es pot confondre amb el fonoll, i que, a diferència d'aquest, sol oscil·lar entre un i quatre metres d'alçada. Una de les moltes característiques que criden l'atenció d'aquesta planta és la metamorfosi que sofreix durant el transcurs de l'any. A l'agost, quan floreixen la resta d'umbel·líferes, les canyafèl·leres presenten tota la part aèria de la tija completament seca. Els grecs afirmaven que Prometeu, quan va visitar l'Olimp, va aconseguir endur-se'n el foc, d'amagat, per donar-lo als homes. Per evitar que el veiessin els déus, va posar una brasa dins d'un tros de canyaferla, i d'aquesta manera va mantenir el caliu en el seu viatge de tornada a la Terra. Mentre es manté verda i ufanosa, la canyafèl·lera atreu un festival d'insectes i, quan s'asseca, damunt les restes d'aquesta planta es fan, durant la tardor, les gírgoles, aquests bolets tan apreciats a Ciutadella. Encara que desprèn una gran bellesa, a Menorca a penes s'empra com a planta ornamental. Al lloc d'Alputze, del terme de ponent, vaig veure una tija seca de més de dos metres clavada a la paret de les cases de forma horitzontal i provocava un efecte espectacular. A Artà, Mallorca, s'empra tradicionalment a la festa de Sant Antoni. Els dimonis ballen durant la celebració armats amb una canyafèl·lera per fer les dolenteries que solen fer els dimonis quan es mesclen amb els humans. La canya es talla arran de terra i la planta pot tornar a treure l'any venidor. A Eivissa es fan curiosos molinets de canyafèl·lera que roden de cara al vent i n'indiquen la direcció de la mateixa manera de com ho fa un penell. A Menorca, en temps de mesurades, l'amo, el senyor i l'apoderat, separats de la resta de la gent, asseguts en una cadira de bova o a la vorera de l'era, anaven fent mosses a una canyafèl·lera -també ho solien fer amb un tros de caramuixa- amb un ganivet, a cada quartera mesurada. S'emprava per fer esca per a la pipa -també se'n feia de caramuixa-, per confeccionar objectes artesanals i, segons conta, en el seu esplèndid llibre "Medicina popular menorquina. Segles XVI-XXI", Marc Moll, una llavor dins un got d'aigua es feia servir antigament pels seus efectes antiparasitaris. La planta rep molts de noms segons l'àrea lingüística. El nom científic és Ferula communis. En castellà agafa la denominació científica. Amés de ferula, s'anomena també cañaheja. L'accepció normativa en català és canyaferla. Prové del llatí ferula, que vol dir barra, i, així com merla s'ha convertit en mèl·lera, en menorquí ha evolucionat fins agafar el nom de canya fèl·lera o canyafèl·lera. "Açò és sa fèl·lera!": exclamació equivalent a "açò mateix! Exacte" és una expressió que es deia a Ciutadella. L'expressió és igualment present en la literatura de Ruiz i Pablo: "Ara la veig sa diferència de Na Francina a Na Clapada: que no du llet ni cria. -Assò és sa fèl·lera."