Garnarem, va dir aquell

Bobaes, diria el valencià Fuster des del seu exili interior a sa casa de Sueca, no hi ha cap llengua culta que funcioni amb ortografies diferents. Si podem escriure feim i deim en lloc de fem i diem, menj i call en tost de menjo i callo, cantàs o cantés, meua i meva, al·lot i fillet, açò i això..., idò i què més volem? Que no som idiotes.

Si és que a alguns l'autoodi els surt per les orelles! Si fins i tot n'hi ha que s'empegueeixen d'anomenar català l'idioma que parlen. Explicar que a Menorca sempre n'hem dit rallar en pla és tan ver com que rallar és el verb que feim servir per a la comunicació més col·loquial i desinhibida mentre que podem emprar parlar per referir-nos més tost a un registre elevat, culte, formal o com li vulgueu dir. I el pla? Pla és un adjectiu que, cum-alre-no, acompanyava un nom substantiu: "romanç pla" o "pla català" li deien antigament, per contraposar-lo al llatí, idioma de cultura fins ben entrada l'edat moderna. Sense problemes. O és que els extremenys, madrilenys, andalusos, santanderins, etc. amaguen el nom de castellà o espanyol per referir-se a l'idioma que parlen? S'imaginen una llei de llengües a Extremadura que definís el parlar d'aquell territori com a IPAOPI (Idioma Propio del Área Occidental de la Península Ibérica)? Un absurd que Kafka ni podia sospitar l'any del seu centenari. O és que, tal vegada, en diuen "vulgar" (sermo vulgaris) o "román paladino" (con el cual suele el pueblo fablar a su veçino, rimava Berceo)? No, ells no tenen manies. Lope de Vega considerava que "el vulgo es necio, y pues lo paga, es justo / hablarle en necio para darle gusto".

En el fons, allò que de debò interessa als enemics del català és que la nostra llengua pròpia sempre estigui envoltada de polèmiques, que sigui vista per nosaltres mateixos, els seus parlants, com a "conflictiva". Digau qui, si no és masoquista, voldrà identificar-se amb quelcom que et comportarà problemes, sempre enmig de controvèrsies i discussions, fent maldecap... I, a més, aquesta llengua de segona ja es veu que no serveix per a gran cosa, que és perfectament prescindible...

Em faig aquestes consideracions després de comprovar una enèsima defensa a ultrança de "las modalidades", en què l'argument suprem ha estat que a Menorca deim garnera i no escombra. Homes de déu, si volíeu trobar un cas emblemàtic n'hauríeu pogut cercar un de millor! Granera (i no garnera, que respon a una pronúncia descurada del mot, com burtesa, bundrell, caterdal, caterdàtic...), en efecte, és molt més emprat al País Valencià, a Menorca i a Mallorca que no el mot escombra. Dit açò, per què havíem de proscriure'l o prohibir-lo en l'ensenyança de la llengua? Si són sinònims, millor saber-los, no?

Item més: agranar, vulgar "garnar", volia dir, in primis, 'escombrar grans' (d'aquí que tinguem "escombra d'era", que solia ser feta de branques de bruc, per arreplegar els grans de cereals després de batre). I si en volen més aquests presumptes defensors de les modalitats, poden consultar el Diccionari Menorquí, Espanyol, Francès i Llatí, d'Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841) i hi trobaran sis entrades diferents per al lexema "escombr-" i una per "granera" (per cert, "garnera" no hi apareix).

Tanmateix, raonar amb segons qui és enlaire, perquè, com diu el refrany, demostra "tenir tant de seny (o tant de suc de cervell) com sa granera".