Joan Pons Pons10/05/13 0:00
TW
0

Si els esmoladors semblava que havien arribat de les muntanyes amb la mola que rodava, estàvem segurs que els venedors ambulants de peix havien vingut de la mar. Els pescadors havien substituït la música de la flauta per la veu. Venien de la mar del nord i de la mar del sud: del petit port de Fornells i de la platja de Cala Galdana. Tenien tres noms: Climent, Cristòfol i Valentí. Tenien tres veus: greu, aguda i mesclada: "En la foscor se saludaven només amb vocals, que les consonants en mar no serveixen, se les empassa l'aire". Eren en terra i, feia poques hores, amb els llaüts, encara solcaven la superfície de la mar com si llisquessin per la teulada que cobreix les profunditats abissals. Els esmolets esmolaven i la roda grinyolava a la ciutat dels ferrers, però els pescadors ambulants solitaris cantaven una cançó encadenada que provenia dels fons més entenebrat del passat: "Al·lotes: hi ha peix de sopa, calamars, sípies, molls, aranyes, gerret, alatxa, sardines, escòrpores i ballestriu! Al·lotes, hi ha peix...". Arrossegaven un carretó, però segur que ja voltaven el poble amb un cotxe amb les caixes de peix al portaequipatge. Obrien la porta de darrera perquè les dones poguessin contemplar el peix que botava perquè poques hores abans encara era a la mar fent les coses que fan els peixos quan encara no han estat pescats.

Ballestriu? El podeu trobar a la mar, però no el trobareu als diccionaris. Ni als dialectals. Ni als d'anglicismes. Ni, per suposat, als normatius. Venien un peix que no existia? Duien a les caixes un peix mitològic? No, un peix ben viu, però amb dos noms. Gató; en castellà "laja" o "pintarroja". Un peix de poc valor gastronòmic, però deliciós si se'l sap cuinar. De la família dels escíl·lids, espècie Scyliorhinus canicula, de cos allargat i pell molt aspra. Cap estret i morro curt i redó. Amb una bocassa que arriba davall els ulls. Dents petites i nombroses. Ulls allargats amb membrana nictitant. De color marró en el dors, amb nombroses taques en el cos i a les aletes, i marró blanquinós al ventre. Llargària màxima 85 centímetres. Peix nocturn, s'alimenta de petits invertebrats i peixos bentònics. S'adapta bé a la captivitat i, fins i tot, s'hi pot reproduir. Però és exactament així? Quan els pescadors ambulants cridaven ballestriu volien dir que venien només gató? Les investigacions domèstiques efectuades m'han dut a la conclusió que la denominació ballestriu es feia servir -i encara es fa servir- per designar la totalitat o la majoria dels peixos de bastina. El nom és ben curiós, inclús el savi dialectòleg Joan Veny, el considera una relíquia lingüística. Al seu llibre "Introducció a la dialectologia catalana" afirma: "Els dialectes enriqueixen el patrimoni lexical heretat del llatí, per via popular, amb elements no encabits en la llengua literària. Així pestriu (i variants com pistriu, bestriu, pastril, etc.) que designa diverses espècies de tauró a les costes catalanes, constitueix una preciosa relíquia -l'única a les llengües romàniques- del llatí "pistrix" animal monstruós". Crec que la versió menorquina del nom del peix és una fusió popular de bastina -peixos cartilaginosos, selacis en general-, l'anglicisme "dragon whale" que va derivar a drac balener o drac vellaner i el pristix dels llatins. Una teoria massa agosarada? Recordaré el gran Francesc d'Albranca de "Mites i records": "en étimons, tothom hi té dret." Tal vegada no es molt científic, però com a mínim és divertit.