Comella

La nit del dia vint-i-set d'abril va morir a la ciutat de Barcelona Lluís Comella i Pons.
Havia nascut a Ciutadella, estava jubilat, havia estat un prestigiós sastre, tenia setanta-nou anys -el novembre n'hauria fet vuitanta-, estava casat amb Carmela Pons i Riera i el matrimoni tenia una filla de nom Imma i dos néts preciosos. La cerimònia de comiat es va celebrar al tanatori de Les Corts. A pesar de la seva naturalesa principal és un indret preciós. Enclavat entre el Camp Nou i l'edifici de La Masia, envoltat d'arbres i del jardí ocupat per l'antiga Maternitat i abraçat de forma tènue per la ciutat; el tanatori desprèn uns aires de contrastos vitalitzadors que es van veure apuntalats per la pluja que no va deixar de caure durant tot el dia. La cerimònia funerària va ser oficiada pel germà bessó del finat, el sacerdot Pere Comella, i les pregàries van ser llegides per una germana també religiosa. Mentre sonava el Cant dels ocells pels altaveus de la capella abarrotada de gent no he pogut evitar de fer present la figura sempre elegant de Lluís, la seva mirada intel·ligent i una mica sorneguera i les seves formes mescla d'antiga noblesa de la ciutat de ponent i de gentleman anglès. Va ser un dels socis fundadors de la Casa de Menorca i sempre venia amb la meva cosina Carmela a les presentacions dels meus llibres a Barcelona. En totes les ocasions em regalava un comentari enriquidor de l'acte o una observació aguda de la lectura d'un dels meus llibres anteriors. Si feia temps que no ens vèiem, els comentaris giraven cap a la família -sobretot cap a la meva mare, sa tia Rosario- i pels meus projectes literaris. A partir d'aquest vint-i-set d'abril, quan faci una presentació, miraré el públic i cercaré entre els assistents el forat que ha deixat Lluís. Em serà fàcil omplir-lo amb la seva figura de cavaller occidental. Me l'imaginaré pensant en la pregunta que després em farà o cavil·lant en l'observació literària que mai serà forçada ni vulgar. Al refinat recordatori entregat als assistents la família hi ha fet imprimir un encertat poema de Joan Maragall: "I quan vingui aquella / hora de temença / en què s'acluquin / aquests ulls humans, / obriu-me'n, Senyor, / uns altres de més grans / per contemplar / la vostra faç immensa. / Sia'm la mort / una major naixença!". Aquest també és el meu desig personal i familiar.