Som esclaus d'un paisatge. Estem lligats a les olors, als sons, als tactes i als sabors de la infantesa. No hi podem fer res. És així i aquest bagatge ens acompanya com una cuirassa fins al final dels nostres dies. Qui ha explicat millor aquest fenomen és Italo Calvino. A la novel·la de lectura imprescindible "Les ciutats invisibles", l'autor italià deixa fixat el mecanisme de la memòria que fa de la descripció del viatge una comparació contínua amb el passat: "Cada vegada que descric una ciutat dic alguna cosa de Venècia."
Açò és el que he pensat mentre veia el programa "Això és mel" dedicat a Ferreries. M'he adonat que, en el fons, he intentat convertir el paisatge que recorre la càmera en el meu univers literari. El barranc d'Algendar i les seves llegendes a "Nàufrags", la bellesa amarada de resiliència de Cala Galdana a "El laberint de les girafes"), el passat recuperat de Ca na Xini a "No cregui el que diuen de mi" o la petitesa mitificada de Ferreries a "La casa de gel" o "Sorra a les sabates".
El meu nivell d'exigència, per tant, era doble. El regust que deixa el programa és agradable. Descriu el poble així com és i ho fa amb una mescla d'humor, franquesa, ficció, ironia i professionalitat. Intenta destacar els aspectes positius i deixar de banda els aspectes negatius. Forma part de la filosofia del programa. Un cuiner, un periodista i un actor. No he seguit els serials de la televisió balear, així que no coneixia la feina de Toni Gomila (Manacor, 1973) fins que no va publicar l'any passat el monòleg teatral "Acorar". Tampoc no he vist en viu la representació del text, però només amb la lectura podem deduir que és una petita i sorprenent obra mestra.
El programa de televisió desprèn l'aire de la peça teatral a més d'un deix d'improvisació ben calculat que ens remet a un guió conscienciós i ben estructurat. Es nota que els productors han trobat la complicitat interior. Damià Coll, cuiner de primera categoria i expert caminador, ens mena pels paisatges més característics del municipi. L'excel·lent vi i formatge de Sant Patrici, els populars restaurants Liorna i L'Oar, l'exclusiva marca de sabates Jaume Mascaró, la rebosteria ancestral de na Llucia, la música original i única de Bep Camps, el deliciós hotel de ca Ses Sucreres, l'entranyable Ferre...
La conclusió és que les Illes Balears tenim més coses que ens uneixen que coses que ens separen. Només s'ha de canviar el xip com fan els creadors del programa "Això és mel". Si només ens fixem en les coses que ens separen podríem arribar a l'estúpida cloenda que el mallorquí i el menorquí són dos idiomes diferents. A Mallorca diuen tassó i a Menorca got. A Mallorca diuen nin i a Menorca al·lot. A Mallorca diuen això i a Menorca açò. En canvi, si acceptem les petites diferències que ens enriqueixen i potenciem les que ens uneixen podrem construir un dia aquesta identitat difusa que encara són les Illes Balears. Açò és un pronom demostratiu neutre invariable (antigament escrit també assò) que significa aquesta cosa.
A diferència de Mallorca on, com a Catalunya, es fa servir el terme això, a Menorca és tan viu que fins i tot s'aplica a designar persones i animals. L'etimologia s'ha de cercar en el llatí vulgar ecce-hoc, equivalent al clàssic hoc amb la mateixa vàlua de demostratiu neutre. El programa és una demostració que aquest és el camí. El voldrà seguir ningú?
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.