El Consell per a la Transició Nacional

Així, al menys, ho va explicar en conferència de premsa el portaveu del govern i conseller de la Presidència, Francesc Homs, present a la primera reunió d'aquest Consell juntament amb el president de la Generalitat i la vicepresidenta Joana Ortega.

Tot i que "el punt de partida és poder organitzar algun dia una consulta i aconseguir que Catalunya disposi d'un Estat propi", el Consell no farà "treballs d'estat d'ànim", va dir el conseller, sinó que elaborarà informes amb fonament acadèmic. El conseller va admetre que el Consell tenia davant seu "un treball dur i complicat i molts interrogants a resoldre", i els seus 14 integrants, va dir, són plenament conscients que "se'ls mirarà amb lupa".

Format majoritàriament per acadèmics i presidit per l'exmagistrat del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer, aquest nou organisme es va posar en marxa.

Encara que els moments no són comparables, el "Consell de Transició Nacional" em recorda aquella "Oficina d'estudis de reconstrucció econòmica de postguerra" que es va constituir en plena guerra civil, de la qual me'n va parlar Marçal Pascuchi una tarda d'estiu de 1975. Gairebé fa quaranta anys. Tanmateix, els moments difereixen de manera notable: ara, la possibilitat que els catalans se'n surtin depèn, com apuntava Antoni Puigverd, que la tenacitat i capacitat de sacrifici del poble de Catalunya sàpiga vèncer les resistències polítiques i legals que representen el govern d'Espanya i la Constitució espanyola, en la lectura estricta que en fa aquell i el Tribunal Constitucional. Aleshores –vull dir el 1937– era encara molt pitjor: depenia del resultat d'una guerra que, sortosament, ara per ara, ningú no albira.

Tarradellas i l' Oficina d'estudis de reconstrucció econòmica de postguerra *
"L'any 1936, poc temps després d'ésser cridat a files –m'explicava Pascuchi–, en Jaume Miravitlles, que era president de l'Associació de Funcionaris de la Generalitat, em demanà un article per una revista que la Generalitat editava durant la guerra, dedicada a propaganda, que s'intitulava Catalunya, de la qual se'n feien edicions en diferents idiomes. Recordo que vaig publicar un article sobre l'ensenyament en el qual parlava de l'obra d'Huarte de San Juan, Examen de ingenios para las ciencias, escrita dins el segle XVI. Uns dies després de publicar aquest article, Miravitlles em tornà cridar per dir-me, amb sorpresa meva, que el Conseller en Cap de la Generalitat, en Josep Tarradellas, l'havia llegit, que li havia agradat i que em volia conèixer. Concertada l'entrevista, Tarradellas, em rebé i, d'entrada, va dir-me: "Miri, no sé què pensa vostè de com va la guerra. Tampoc no li ho pregunto. El crido perquè necessito que es constitueixi una oficina que es dirà com vostè vulgui i que tindrà com a objectiu la reconstrucció econòmica de la postguerra. Hem d'estar preparats, ja que la guerra acabarà un dia o altre i és necessari que hi hagi algú que pensi què farem després." Tot i que jo, des del 18 de juliol ençà (l'entrevista amb en Tarradellas es produí cap al mes de març del 1937) era un pessimista convençut, vaig acceptar. De moment, em donà un despatx on ell solia refugiar-se i m'assignà una secretària que jo mateix vaig escollir entre les alumnes de l'Institut-Escola.

En aquells primers mesos, en Tarradellas, que vivia una autèntica guerra civil diària amb els altres membres del govern de la Generalitat, m'encarregà un estudi sobre la municipalització dels serveis públics. Ell no s'explicava massa bé... vull dir que s'expressava com un polític, i cercava més un resultat concret que arribar al fons del tema. En Tarradellas em va dir textualment: "Pascuchi, els socialistes volen municipalitzar els serveis públics. Jo considero que això és un error. Vostè ha de demostrar que ho és, de tal manera que ells s'ho creguin." En aquells moments, però, el PSUC tenia ja prou força dins el Consell de la Generalitat per tal que les idees no prou ortodoxes mai no obtinguessin el suport del Consell, i la d'en Tarradellas, evidentment, no ho era. El Consell era, en realitat, un vertader galimaties mental que ajudaven a fer l'Esquerra Republicana (partit caòtic), Acció Catalana (partit molt ben organitzat però petit i mal vist per tots els altres) i tota la ressaca de sindicalistes, trotskistes del POUM, etc., etc. El fet és que els meus raonaments no convenceren els membres del Consell. Josep Tarradellas no era, emperò, persona que es deixés guanyar fàcilment, tant és així que tornà a posar fil a l'agulla i em digué: "Ara treballarem més seriosament. Li donaré un pis al carrer Muntaner, li enviaré un majordom perquè li faci d'intendent, un grup d'economistes i tot el que faci falta." Així ho va fer i vull recordar aquí que entre aquests economistes hi havia Lluís Bertran, que després s'ha distingit molt, Ramon Esquerra, un home amb molt d'enteniment, catalanista i bon escriptor i alguns altres. L'oficina es digué "Oficina d'estudis de reconstrucció econòmica de postguerra". La base era crear, a la vegada que es feien estudis, l'arxiu de la reconstrucció econòmica. Aquest arxiu el dirigí el bibliotecari de l'Institut-Escola i, per primera vegada, es féu amb el mètode d'ordenació racional. El primer llibre que férem fou un volum de tres-centes pàgines intitulat "Municipalització de la propietat privada". Encarregat per Josep Tarradellas, era una diatriba ferotge en contra de la municipalització. Quan el vàrem tenir acabat, en Tarradellas em convidà a sopar. Al Palau de la Generalitat ja no hi havia ningú. En Companys vivia a la Bonanova i en Tarradellas a la Rambla de Catalunya. Allí vaig poder comprovar que els capitostos de la Generalitat, fins i tot aquells dies de guerra, es feien servir el sopar per criats que duien guants blancs i uniformes impol·luts. Llegírem a trossos el llibre i, fonamentalment, els punts que li interessaven més, fins que, sorprenentment, em va dir: "Pascuchi, això és massa llarg!". "Conseller –li vaig respondre- vós em demanàreu un llibre." "Sí –em contestà en Tarradellas-, però m'hi he repensat. El que jo ara necessito és el text d'un discurs. Vostè, per tant, haurà de resumir-me tot aquest treball en un discurs que no passi de deu folis." Així ho vaig fer.
Dies més tard, en Tarradellas féu el discurs al Parlament de Catalunya tot atacant els projectes socialistes de municipalització. No cal dir que la pitada fou una de les més sorolloses que es recorden a la història d'aquell Parlament.

Durant els dos mesos següents, en Tarradellas no em demanà res més, però, això sí, enviava regularment els sous del personal i nosaltres aprofitàrem per recollir tot el que s'havia escrit, de la primera guerra mundial ençà, sobre reconstrucció de la vivenda, sobre problemes dels desplaçats... Aquests foren els nostres treballs. Uns mesos més tard em cridaren per incorporar-me a files, havia d'anar al front de l'Ebre, però jo, que era un home antiguerra per naturalesa, convençut que la guerra era ja una cosa decidida, en veure'm ben perdut i absolutament compromès, vaig aconseguir ésser declarat inútil, primer, i finalment, el 1938, vaig obtenir un passaport per sortir d'Espanya. Fou el començament d'un llarg exili que es va perllongar més de trenta anys".

–––––-
* La meva conversa amb Marçal Pascuchi, de la qual forma part aquest text, va ser publicat als "Quaderns d'Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach", de Sabadell, l'any 1994, sota el títol "Miquel Carreras i Marçal Pascuchi, testimoni d'una fidelitat".