La nit nostàlgica

Arran de la incertesa laboral actual i davant la possibilitat de perdre la feina, m'han vingut a la memòria alguns records d'aquests 25 anys. Quan vaig treballar per primera vegada al diari vivia a Maó i em retirava a peu, a les quatre de la matinada del carrer de Gràcia fins el carrer d'Anuncivay.
A ma mare no li agradava que treballés de nit.
Més endavant vaig reprendre la relació amb el "Menorca" quan ja era al Polígon. Jo m'acabava de casar i vivia a Sant Lluís. Feia el trajecte en cotxe de matinada. La meva mare patia per si trobava quelcom per la carretera o el camí. Sempre em recomanava que no baixés del cotxe. En aquell temps no hi havia mòbils. La veritat és que en els nou anys que vaig fer a Sant Lluís i els 17 que fa que estic a Alaior els meus trajectes nocturns han estat d'allò més avorrits. Llevat de dos vespres; un quan després d'unes converses al diari sobre OVNIS vaig patir un episodi d'autosuggestió i vaig anar a l'encontre d'un d'aquests objectes, que creia que havia aterrat a l'aparcament d'una fàbrica de materials de construcció. L'altre, la mala estona que li vaig fer passar a la meva companya Maria el dia que va néixer el meu fill Onofre. Jo complia aquell dia i m'havia trobat malament tota la nit, sabia que allò anava de debò i na Maria es va oferir a acompanyar-me a casa perquè no conduís. Per la carretera se'n penedia d'haver-se brindat quan li regalimaven gotes de suor freda al ritme de les meves contraccions mentre es veia fent-me de llevadora a Mitjan Lloc.
La majoria de nits arribo a casa sense saber com, sense ser conscient del trajecte realitzat. I això que ara no baix al port amb en Zaca.
A ma mare no li agradava que treballés de nit.
A mi sempre m'ha agradat.