Tià

Joan Pons Pons10/04/13 0:00

Si a Menorca la dominació francesa va ser breu, la influència italiana va ser pràcticament inexistent. Tot i açò, la llengua de Dant ha deixat al llarg de la història en el lèxic menorquí qualcunes paraules que encara són ben vives en el parlar quotidià illenc. Com van arribar a la nostra illa? Segons Francesc de Borja Moll, la influència italiana en la parla va ser exercida principalment pels venedors ambulants napolitans que venien sovint, en el segle XIX, a vendre menuderies pel carrer. El filòleg ciutadellenc n'apunta unes quantes d'aquestes paraules vingudes de l'est: santibel·li "estatueta", tià "greixonera", caüta "caiguda de balança", i el verb apiatxar "agradar" ("Açò no m'apiatxa", de non mi piace). No és difícil d'imaginar aquests vaivenders napolitans, sicilians o genovesos vinguts per mar i intentant enredar les madones o les vilatanes que sortien de les cases; a base de vèrbola i gestualitat amb la intenció final de vendre els seus productes ambulants al millor preu. Sorgits dels carrers de les anàrquiques i populoses ciutats italianes del sud, no és difícil tampoc reviure els seus rostres enterrats en la boira del passat a través de les pel·lícules de compatriotes seus com ara Federico Fellini, Roberto Rossellini o Vittorio De Sica.

Però, què és un tià? Com diu l'estudiós de Ciutadella, un tià -pronunciat a vegades trià- és una greixonera, una cassola. L'origen del nom és incert. Prové del napolità "tiane" o del genovès "tian", tots dos mots amb el mateix significat. El DCVB també apunta la mateixa introducció a Menorca per part dels venedors italians de vaixella i atuells de cuina, freqüents en el segle XIX. Tià també és la forma abreviada del nom personal Sebastià. Amb aquesta forma escurçada era conegut un dels millors centrals que ha donat mai el futbol menorquí i que va militar durant molts d'anys, i amb molt d`èxit, en el CE Ferreries: Tià Carreras. La pregunta que es pot formular el lector és com es deien, abans de l'arribada dels primers venedors ambulants italians, els tians? Com he dit, cassola i greixonera, serien les fórmules originals catalanes o menorquines. Personalment, són dues paraules que he sentit molt poc. El mot "tià" i l'especificació "tià de terra" em són més properes. Els tians de terra són els preferits per moltes mestresses a l'hora de cuinar segons quins plats populars.

Els tians de terra són tan apreciats que, quan s'esquerden, solen recórrer a una mena d'armadura ortopèdica feta amb fil de ferro. No és difícil trobar aquests tians de terra amb aquest enreixat de ferro i el cul negre de sutja dins els armaris de les cuines menorquines. Hi ha d'altres paraules d'origen incert que tenen aroma italià. Em vénen al cap Galdana -la platja del sud: origen italià o àrab?-, floreti o tutifruti. A pesar de la proximitat geogràfica entre Itàlia i Menorca són tan poques les paraules italianes que cabrien totes dins un tià.