Trepalatrep

El més ignorant de la tripulació mena la nau. El capità de les paraules, en aquest cas concret jo, aprèn el nom dels vents navegant, descobreix l'orografia marítima naufragant, es cura el mal de mar marejant-se mentre memoritza el nom dels peixos. Aprèn amb el moviment i amb el temps que és la millor manera d'aprendre perquè la realitat és canviant i es desplaça amb la rapidesa d'un dofí que neda cap a l'horitzó mentre encalça una mola de peixos. L'aigua salada que el dofí i els peixos travessen mai no és la mateixa aigua que travessen, mai no és la mateixa aigua que travessaran. Així és el present. Les paraules són com aquest dofí que mai deixa de nedar fins que deixa de nedar perquè és incapaç de perseguir la mola de peixos. Altres descendents el substituiran, altres congèneres nascuts del seu neguit continuaran nedant, continuaran perseguint la mola de peixos sense saber-ne mai el nom. És el que els diferencia dels humans: les paraules. El dofí no pot anomenar-se. El dofí no pot anomenar els peixos que encalça. El dofí no pot anomenar el tauró que el devorarà. El dofí no pot anomenar el seu món salvatge i ric.
Els peixos i els dofins es comuniquen, els peixos i els dofins s'organitzen, els peixos i els dofins es reprodueixen, els peixos i els dofins moren. Quan el peix s'atura i se separa de la mola, el dofí se'l menja. Quan el dofí se separa del grup i deixa de nedar, el tauró el devora. Quan el tauró s'atura i deixa de nedar l'oxigen no arriba als seus pulmons i mor ofegat. És el que passa amb les paraules. Moren com el peix, el dofí i el tauró si no són pronunciades. Trepalatrep. Paraula de prestidigitador amb aroma de truc de màgia.