El valor de la vida a partir de la mort

Observant el ric l'aixovar funerari exposat procedent de dues balmes funeràries del lloc de Binigurdó des Mercadal, es fa evident, un cop més, la riquesa de la cultura funerària prehistòrica menorquina. Els objectes d'ornament personal talaiòtics com els braçalets, els anells, els torques, els penjolls i pectorals de varetes, les denes de collar; els simbòlics com les banyes de bronze o els discs solars; o els més funcionals com les fulles de bronze, passant pels petits vasos rituals de ceràmica, ens fa reflexionar sobre el gran valor que tenia la vida per aquella gent, expressat en forma d'ofrena funerària per a la vida en el més enllà.

Les balmes i coves naturals prehistòriques emprades com a enterraments col.lectius, sovint amb un mur ciclopi de tancament protector, com el de Binigurdó, s'acosta a la idea de la capacitat regenerativa de la naturalesa; res no mor, tot torna a ella, perquè el cos no ens pertany. I així es constata en l'enterrament de la Cova des Càrritx, on s'ha pogut documentar un ritual funerari sorprenent: pentinaven i tenyien els cabells dels morts amb substàncies olioses, en tallaven uns quans i els guardaven en uns contenidors fets de fusta o banya de bou protegits per taps fets d'os, decorats amb cercles concèntrics admirablement gravats. Fins i tot oferien als difunts flors, que dipositaven amb el cos difunt, que retornava simbòlicament a la terra. Una bella metàfora que identifica l'espai funerari de la cova amb la Mare Terra. I els sepulcres megalítics i les grans navetes que formen part del nostre patrimoni més antic, reprodueixen aquesta idea, fruit d'un gran esforç col·lectiu que homenatge als morts per la seva contribució en vida.

Els avantpassats prehistòrics menorquins practicaven la mort quotidianament, perquè tal vegada van entendre que la causa principal de la mort és el naixement. Si més no era una forma d'incloure la mort entre els vius, una forma d'allunyar la por a la mort, perquè anem morint mentre vivim.

Pot ser el desassossec que produeix la presència d'una calavera és que ja ha deixat de ser una persona, i s'ha convertit en un cadàver. Però segueix formant part de la comunitat humana, i els vius tenen un deure sagrat amb els morts. El ritus de la sepultura els restitueix a la comunitat humana.

Tanmateix no vol dir que els vius hàgim d'estar sempre pendents dels morts, o de la mort. Pessoa accepta l'oblit: "Quan creixi l'herba sobre la meva sepultura sigui la senyal per a que m'oblideu del tot". Sí, la vida ja hi era i seguirà sense nosaltres. Només ens necessita en la mesura que col·laborem en la seva evolució.

La investigació arqueològica evidencia que l'obra i les fonts materials sobreviuen més enllà de la mort. L'arquitectura megalítica i els objectes arqueològics romanen en la memòria col.lectiva, de forma que és possible el diàleg cultural dels vius amb els morts, que segueixen contribuint a la transmissió del coneixement.

Un valuós patrimoni molt desconegut pels propis menorquins. La singularitat de la cultura funerària menorquina prehistòrica contribueix abastament a donar sentit i contingut a la societat Pretalaiòtica i Talaiòtica, en una modernitat cultural excessivament líquida, parafrasejant a Zygmunt Bauman, volàtil, socialment individualitzada i virtual, des regulada, en plena crisi sistèmica del consumisme, on s'han posat en entredit els elements constitutius de la pedagogia tradicional basada en la memòria, vista avui com a poc útil i enganyosa.

El repte segueix essent protegir-lo, posar-lo en valor i difondre'l de forma atractiva i accessible, començant per les escoles, i en tots els àmbits culturals possibles, ara més que mai, quan les elits culturals menorquines reclamen el reconeixement de la cultura Talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.