Porpra

El francès s'atura davant un pescador que té les mans blaves. El sol ha colrat la pell de la cara i el vent salat de la mar ha acabat de donar una pàtina d'aram a la mirada. Les mans esgarrinxades pels hams i plenes dels calls de les feinades podrien ser les extremitats inferiors d'un cefalòpode. No ho són, és clar. Està assegut damunt un tabalet de corda i tenyeix de vermell porpra els fils de les xerxes amb un burcany. S'assembla a un barber que esmola la fulla d'afaitar. Amb una mà aguanta la malla i amb l'altra el burcany. Introdueix el garrotet dins les mucoses del mantell esquinçat del corn i després tenyeix els fils com si el burcany fos un pinzell. El francès es posa davant el sol per veure millor el corn de fel. El pescador està acostumat als curiosos i tot just alça els ulls del color del verdet de les roques. Continua fregant les malles amb el burcany que, quan s'asseca, torna a banyar en les mucoses dels cornets que ha agafat de les aigües somes de Cales Fonts.
El científic francès Henri de Lacaze-Duthiers acaba de descobrir de forma casual i, gràcies a Alonso, un pescador d'Es Castell, la tècnica secreta de tenyir la roba amb porpra que feien servir fa milers d'anys els fenicis a la ciutat de Tir.

La paraula porpra prové del llatí "purpura" i aquesta a la vegada prové del grec. Era el nom que feien servir els fenicis per denominar el tint que extreien de la glàndula hipobronquial de dues espècies de petits mol·luscs del gènere múrex. Es podien obtenir una gran varietat de tonalitats porpra. La de Tir tenia segons Plini el color de la sang coagulada. El suc resultant de l'extracció dels cornets era de color groguenc que es tornava verd, vermell i finalment violat amb la llum del sol.