Joan J. Gomila02/01/13 0:00
TW
0

L'any 2002 vam començar a treballar amb les primeres idees del nou teatre de Sant Lluís. Si tot va bé, l'any 2013, a final d'any, s'hauran acabat les obres i el nou espai polivalent entrarà en funcionament: dotze anys per tenir en marxa un petit espai de cultura. A primer cop d'ull sembla un procés molt llarg, però si es coneixen els detalls del que ha significat decidir fer el nou teatre, dissenyar el nou edifici, explicar als santlluïsers i santlluïseres el projecte, cercar el finançament, tancar el projecte, aconseguir la llicència, fer el concurs d'adjudicació d'obres, etc. Finalment, quan veus els esforços de tanta gent implicada en iniciar i acabar un projecte públic, penses que si tot acaba bé haurà valgut la pena tant de temps.Just abans de Nadal vam acabar la construcció de la façana del nou teatre, i ara ja estem completant la coberta. Una fatxada difícil en tots els sentits: des del punt de vista del disseny; des de la percepció de la gent i potser del que esperen d'aquesta obra; complicada des de la mateixa execució física i tota la preparació que ha significat; complex des del punt de vista d'encaixar noves propostes i que tothom les pugui assimilar, poc a poc, com a seves. Una façana que és molt diferent de la del Teatre Principal de Maó i del Born de Ciutadella, ja que aquests teatres tenen una valuosa definició clàssica (enfronts concebuts en el segle XIX) i les intervencions han creat noves propostes molt condicionades i poques novetats estètiques han aportat a la seva ciutat respectiva en les rehabilitacions ja realitzades o en marxa.Un enfront diferent també del teatre de l'Orfeó Maonès, ja que encara que tots dos són edificis que estan dins de les trames urbanes de les ciutats, l'Orfeó va recuperar una façana antiga de la fàbrica d'electricitat i les dues petites ampliacions a banda i banda que s'hi van fer eren mimètiques amb les cases de l'entorn. Una fatxada que no té res a veure tampoc amb la sala Multifuncional des Mercadal o amb l'Auditori que s'està construint a Ferreries, ja que ambdós edificis son exempts i no tenen una façana que els representi. Són peces urbanes aïllades que omplen de valor un entorn periurbà sense que estiguin incorporades dins del contínuum de cases del centre.

Plantejament
L'any 2002 vam concebre el nou teatre com un tot, vam pensar l'edifici com una peça única, dissenyant tan els espais interiors com la façana en un mateix procés creatiu. A partir d'aquell any, hem anat definint elements secundaris i polint detalls. La façana va ser concebuda com un element cec que havia de transmetre la manca de necessitat de llum natural a l'interior i insinuar els espais de l'edifici que estaven en contacte amb l'exterior. És ben clar que les petites dimensions del nou teatre van obligar a situar la sala tocant la façana i van condicionar l'ús d'altres alternatives de disseny. Així va ser com van aparèixer un volum lateral estret i alt vora el bar Casino, que transmet defora on és la zona d'escales i ascensor, una gran pantalla alçada tres metres del carrer, que mostra les dimensions de la sala del teatre i un volum baix, aferrat a la mitgera de la Bolla, que suporta el volum de la sala i és l'element que replega les instal·lacions de l'edifici. Però aquests tres volums, que composats formen el nou enfront, no apareixen al carrer de manera tan immediata. Des del principi ja vam condicionar que aquesta fatxada havia de complir amb altres tres preceptes que havíem estudiat com a elements invariants de l'arquitectura del poble de Sant Lluís: ser de color blanc, ser una façana plana (sense cossos volats) i estar integrada dins del contínuum de façanes del Cós (que no ressaltés). Així i tot, no vam voler oblidar mai que estàvem concebint un edifici del segle XXI, per ser construït amb els mitjans i materials actuals i amb la idea contemporània de l'arquitectura.

Aquesta nova façana, que vam explicar per primera vegada al Pla de sa Creu l'estiu del 2003, es mostrava llavors amb uns paraments nets i llisos, de formigó blanc, que només tenien les marques horitzontals de les fustes dels encofrats i açò ens provocava un entrecor i una certa sensació de que mancava alguna cosa. Pensàvem que no podíem quedar-nos en aquestes formes netes i simples i que l'arquitectura demanava una concreció més valuosa, una proposta més complexa. Intentant trobar una solució a aquest plantejament va anar passant el temps, entre la concreció de detalls de l'edifici i els llargs tràmits administratius.

I no fa gaire, finalment, vam trobar una opció coherent, que ens va agradar, que vam trobar senzilla, però profundament fonamentada, una solució fruit de la col·laboració amb les dues llicenciades en Belles Arts, Tonina Matamalas i Carme Gomila, que formen Maixap.tv, i que ja havien treballat amb nosaltres amb altres projectes d'arquitectura. Amb elles hem desenvolupat, al llarg de més d'un any, el projecte creatiu per plasmar al nou enfront del teatre la cartografia sonora de Sant Lluís.

Nus
Tenir una idea, a vegades és fàcil. Però justificar-la i, sobretot, definir-la bé, concretar-la materialment, no ho és tant. En aquest cas, res no va ser fàcil. Tot va començar amb la reflexió sobre la importància de la veu i la música en un teatre. De fet, les activitats més comuns que es poden fer en un espai arquitectònic d'aquesta mena són: teatre, música, conferències, xerrades, reunions, etc. totes accions lligades a la veu, a la paraula i a la música. Vam trobar coherent que un nou espai, on al seu interior s'hi farien aquestes actuacions, pogués ser identificat a l'exterior amb unes formes que mostrassin aquest objectiu. A més a més, teníem unes "pissarres blanques" excel·lents a la façana per gravar-hi les idees.

D'altra banda, ens semblava necessari que en la definició de la fatxada hi participassin altres agents vinculats al lloc, basant-nos en la importància del procés col·lectiu en el disseny d'un edifici d'ús públic. Llavors, es tractava d'avançar una miqueta més: elles van ser claus en aquest moment del procés de reflexió ja que van proposar representar la cartografia sonora del poble i del municipi i, també, que els alumnes del Col·legi Públic fossin els co-protagonistes d'aquesta acció. Aportacions dels fillets com a santlluïseres i santlluïsers que creixeran al mateix temps que el teatre. L'entusiasme del director de l'escola de Sant Lluís, en Nando Pons Fanals, i tot l'equip de mestres que hi van participar, va ser imprescindible i va possibilitar arribar a un final que ja no és només nostre sinó que ha començat a ser de molta més gent.

En aquell moment vam iniciar una activitat contra rellotge en determinar quines paraules i expressions podíem triar i quins serien els sons escollits i, bàsicament, com els podíem representar físicament. Quan a les paraules el procés fou més senzill: es tractava de recollir, conjuntament amb els fillets, les paraules més genuïnes del poble, les que més s'empraven i les que podrien anar perdent valor d'ús. Dels tallers muntats amb l'escola en van sortir un grapat, que foren completades amb la visita al geriàtric. Vam quedar sorpresos de la feina feta i dels resultats del recull.

Referent als sons, la cosa va ser més complexa fins que no vam veure la manera de representar-los físicament: podia ser tal com avui veim un so en una pantalla d'ordinador, un conjunt de franges verticals de diferent alçada que es mouen contínuament. Amb fustes estretes podíem gravar el formigó i mostrar l'espectre freqüencial dels diferents sons que s'havien gravat en els tallers amb l'escola. Aquí també la feina amb els fillets va ser important per determinar que el so del joc de la bolla, els xiulets al poliesportiu, el soroll del motor d'una barca al mati a Biniancolla o la piulada dels estornells reposats sobre els arbres, eren aquells que els al·lots més recordaven i que havien atret la seva atenció, una petit mapa dels sons de Sant Lluís.

Finalment, el conjunt es completaria amb una aportació física dels 347 fillets de l'escola: les seves boques en pronunciar alguna de les paraules triades, quedarien gravades al formigó blanc de la façana a través dels motlles individuals generats als tallers.

Desenllaç
Tot s'ha desenvolupat a gran velocitat en haver de seguir el ritme de l'obra. Una vegada enllestit tot el procés de creació, havíem de trobar la manera de gravar el formigó blanc amb les lletres, els sons i les boques. Un procés que ens ha fet espavilar i inventar nous elements d'encofrat, trobar motlles de lletres adequats, fer proves de com quedarien les boques al formigó, treballar eficaçment amb en Toni, el fuster, per trobar els llistons adients i també fer proves de tot tipus amb la llenya (sort que la fusteria era a prop de l'obra). Però, sobretot, definir la composició final de tots aquests elements en un dibuix i en un llenç que ara ja està només pendent del judici dels que hi vulguin guaitar.

–––––
- Per a més informació sobre el procés, podeu visitar:
teatresll.wikispaces.com
maixap.tv