Efecte Pinotxo

Un amic que està a l'atur després de la baixada de feina de l'empresa de construcció a la que ha dedicat mitja vida, m'explica que el seu cap li ha comentat que el tornarà a contractar a finals del mes de gener, data en la que esperen comptar amb la llicència d'obra municipal. Està desesperat, perquè no s'hi troba i perquè no entén que s'hagi d'estar–encara- per un permís. A la reina per excel·lència de la meva barriada, títol aconseguit gràcies a les amables converses, li han confirmat una jubilació de 380 euros mensuals. Treballava en una empresa de neteja i disposa de casa pròpia. La pensió serveix per pagar els rebuts de l'IBI, l'aigua, llum i telèfon i accepta les compres del mercat que li porten els seus familiars. En Joan, na Tresa i els dos fills s'han traslladat a la llar dels pares. En Josep ha marxat a treballar a Barcelona, de moment per sis mesos, deixant dona i adolescents, però s'acabava l'atur i la força de cotitzar a la seguretat social comanda. Na Fina compra d'aquí i d'allà a preu d'oferta i està acostumada –diu - a menjar el que pot i no el que vol. Coneix, com ningú, les ofertes dels hipermercats. Tots ells, tenen les galtes ben vermelles i no toleren cap visió Pinotxo més.

Retornant a la prova impresa, d'emocions, n'hi ha de tota mena. Rostes que dignifiquen, acusen o excusen, d'impotència e incapacitat, de retrets, dels que cerquen la fletxa de la nostra pàgina 2 en alça, de tocar poder o d'haver-lo perdut... lluny de recuperar la credibilitat política, la que està situada més en les actituds que en les aptituds. Afrontar el repte suposa abandonar l'arrogància i abraçar la humilitat. El poble de les galtes vermelles s'ho mereix.