Cabòria

Dic que he xalat perquè el llibre està ben escrit, el to és l'adequat a allò que es vol contar i destil·la una ironia respectuosa que es correspon amb la personalitat de l'autor. Antoni sembla conèixer les paraules d'Oscar Wilde i les compleix sense estridències ni vacil·lacions: "Existeixen només dues regles per a escriure: tenir qualque cosa a dir i dir-la". Tenir qualque cosa a dir i dir-la. Tal vegada per açò els textos del recull són curts, eixermats i concisos. Tenen l'aparença formal d'una píndola receptada per un metge de capçalera que provoca un efecte concret i pocs efectes secundaris. L'antic polític alaiorenc ens parla de l'orí dolç i de l'absenta, dels alls i del fonoll marí, dels bovers i de les morenes, de les sedes i de les llúpies, de l'herba de Sant Joan i de les nafres de Sant Llorenç provocades per les selles dels cavalls. L'autor ens dóna remeis convencionals i n'apunta d'altres de populars, encara que ens avisa del perill de les enutjoses conseqüències: a l'hivern, l'aigua de les beurades pot arribar a ser molt freda. La barreja de la ciència i de la saviesa tradicional dóna una amplitud plaent i expressiva a la lectura. Les fotografies de Joan Gómez són oportunes, respectuoses i aclaridores i contribueixen a la delícia que representa la lectura d'aquest llibre. El conjunt té la pulsió de les Històries naturals de Julles Renard. Com en el llibre del fabulista francès, es nota que rere cada petit relat hi ha una persona sàvia que se'n riu de les pròpies cabòries.