Tics totalitaris

L'any 1951, la intel·lectual Hannah Arendt va sacsejar el debat de teoria política amb la publicació de 'The Origins of Totalitarism'. En aquest llibre defuig la distinció habitual dels règims i governs a partir de l'eix dreta/esquerra, per mostrar que els dos grans totalitarismes del segle XX, el nazisme i l'estalinisme, comparteixen una mateixa naturalesa, són la materialització de dos moviments que cercaven el mateix: l'absolutització del poder.

La polèmica va ser tremenda. A Arendt li van ploure crítiques des de tots els fronts. Ella va mantenir la seva tesi, però va admetre que, certament, una cosa són els règims totalitaris, i una altra els elements particulars de naturalesa totalitària que es donen en moltíssims governs legítims, elegits per les urnes i que realitzen la seva acció en el marc d'un estat de dret. Per Arendt, el totalitarisme es manifesta en quatre grans aspectes: 1) una ideologia que expliqui tota la història i justifiqui el règim i les seves polítiques, fins i tot les mentides; 2) el terror total i institucionalitzat, que pot anar des de la censura i la privació de llibertats fins a l'extermini; 3) la manipulació o destrucció dels vincles naturals humans (regulació externa de la família, comunitats i associacions de base, limitació de les llibertats en l'espai públic, lleis que indueixen els ciutadans a espiar-se mútuament...); i 4) l'organització d'un govern burocràtic. En definitiva, un règim totalitari presenta tots aquests quatre elements, però aïlladament o parcialment en podem veure algun en certs governs no totalitaris.

La deixebla i biògrafa de Hannah Arendt, Elisabeth Young-Bruehl, defensa la rellevància del treball de la seva mestra en el moment actual, i convida a llegir la política d'avui des de la perspectiva arendtiana, precisament perquè la democràcia està en perill. La incorporació de tics totalitaris per part de governs legítims d'estats de dret ja no és una anècdota. Per Young-Bruehl, la mateixa noció de democràcia queda buida de contingut quan es redueix el seu significat a favor de la maximització dels seus enunciats: per exemple, quan la democràcia es converteix en un bé moral 'per se', que s'ha de predicar i imposar a tothom... fent ús de la violència si és necessari! Els crítics d'aquesta ideologia són identificats, lògicament, com a enemics interns de la pàtria. En un altre ordre de coses, Young-Bruehl identifica l'actual fusió de les burocràcies polítiques i econòmiques del món desenvolupat, i la supeditació de la democràcia als seus designis, com un element pro-totalitari i com el nou rostre de l'imperialisme.

Sincerament, cada vegada em resulta més fàcil, quasi automàtic, trobar exemples concrets dels quatre elements pro-totalitaris considerats per Hannah Arendt en l'acció dels governs balear i espanyol. En concret, els exemples que ens brinda l'actualitat política d'aquesta setmana em semblen obvis:

1) La desvalorització de les pensions de jubilació, en contra de l'anunci fet poc més d'un mes per diversos ministres que les actualitzarien amb l'IPC de novembre. Podem ben creure que mai no havien tingut intenció de fer-ho, però ho havien de dir —havien de mentir— perquè hi havia eleccions a Catalunya.

2) La proposta de llei de convivència als centres escolars, que reintrodueix la censura, limita la llibertat d'expressió del professorat i converteix l'escola en una espècie d'audiència judicial. També la llei de símbols en edificis públics representa un retorn a pràctiques que no s'havien vist des del franquisme.

3) El fonamentalisme historicista i patrioter dels discursos pronunciats amb motiu del Dia de la Constitució, tant a Madrid com a Palma, i que en el cas concret del president Bauzá incorpora una demagògia que enfosqueix la veritat i insulta la intel·ligència.

4) El nou atac frontal contra la llengua catalana, materialitzat en el projecte de reforma educativa, per avançar en la seva marginació i residualització com a llengua menor, privada i folklòrica.

En volen més? No vull abusar de la seva paciència i, a més, crec que és interessant que cadascú faci aquest exercici de comprovació de la pertinència de l'anàlisi de Hannah Arendt per entendre el que està passant ara i aquí. Per poc que ho provin, crec que s'espantaran tant com un servidor.

Hannah Arendt no cau en el parany de creure que la identificació de tics totalitaris en un govern hagi de portar inexorablement a un règim totalitari. No, en absolut. Però sí que proposa la necessitat d'aïllar del consens polític els qui mostren aquests vicis, com a vacuna necessària per evitar mals majors.

Em fa l'efecte, idò, que hem arribat al punt d'haver d'establir un cordó sanitari.