Avel·lí Artís-Gener, Tísner

El pseudònim Tísner, amb el qual seria popularment conegut («fins i tot la meva dona em diu Tísner») li ve de l'època de caricaturista a les revistes satíriques "Papitu", "L'Esquella de la Torratxa" o el "Be Negre". S'havia format com escenògraf i dibuixant però prest s'interessà pel periodisme i treballà com a redactor de diversos periòdics. Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà com a voluntari a l'exèrcit republicà, una experiència que posteriorment recolliria en el relat, de caràcter autobiogràfic, "556 Brigada mixta" (1945). Acabada la guerra, i mentre es trobava en un camp de concentració francès, se li oferí l'oportunitat d'anar a Mèxic, país que arribà a conèixer i estimar profundament («el país més generós del planeta» en va dir ell mateix).

A Mèxic treballà de publicitari i quan es creà Canal 4 es convertí en el primer escenògraf que tindria aquella televisió. Va col·laborar activament en la vida cultural de l'exili català, sobretot amb la publicació de La Nova Revista, de la qual era director. A més de l'obra ja citada, va ser a Mèxic que escrigué les tres primeres novel·les, editades més tard a Barcelona: "Les dues funcions del circ", "Paraules d'Opòton el Vell" i "Prohibida l'evasió". Lluitador incansable pels drets del seus país i per la democràcia, de retorn a Catalunya desplegaria una intensa activitat cultural i política. Participà en l'Assemblea de Catalunya, va ser l'impulsor del Centre Català del PEN Club i col·laborà en la fundació, fa 35 anys, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual va ser president i Soci d'Honor. Aquí tancà el seu cicle novel·lístic amb les obres "L'enquesta de Canal 4", "Els gossos d'Acteó", "L'invent més gran del segle XX", "L'arriscada expedició dels pitecrantrops del Montgrony" i "El Boà Taronja".

Les intervencions de Tísner en els mitjans de comunicació –en què col·laboraria activament com a periodista i també com a autor de mots encreuats–, especialment en el camp televisiu, el feren molt conegut. Home de gran vitalitat, afable, irònic, lúcid, amb la imatge característica que li conferia el seu ull tapat, la seva bonhomia i humanitat el feren molt estimat entre la gent.

La novel·la més coneguda de Tísner és "Paraules d'Opòton el Vell", ara reeditada per edicions 62 a La Butxaca, en què l'autor narra el viatge d'un grup d'indis nahua que el 1489 construeixen un gran vaixell i, entrant per Galícia, colonitzen Europa. Per a molt autors aquesta novel·la és l'homenatge de Tísner a Mèxic, als indígenes americans, però en la seva complexitat, que passà desapercebuda per la censura franquista, hi ha molt més encara. Ho conta Josep Bargalló: "El censor... havia caigut en la trampa literària de Tísner: ironia contra els imperialismes colonitzadors i en favor dels colonitzats, els oblidats. Un homenatge als indígenes americans. un record de la pròpia situació de la llengua i la cultura catalanes sota el franquisme". A part d'aquesta novel·la, l'obra que jo destacaria, tant per la seva alta qualitat literària com pel seu notable interès històric i humà, són els quatre volums de les seves memòries "Viure i veure". Excepte la novel·la que s'ha reeditat ara, les obres de Tísner es troben avui descatalogades, però l'estiu passat s'anunciava que, gràcies a la seva família, en uns mesos les obres de Tísner es podrien llegir a internet. Una excel·lent notícia i la millor manera de commemorar aquest centenari.