La corrupció banal

Mai no podrem saber quin hauria estat el resultat d'aquelles eleccions si la situació econòmica hagués estat una altra; l'aprofundiment de la crisi va pesar molt en els resultats, però no ho podem quantificar. El cert és que el PP va guanyar les eleccions, i per tant hem d'entendre que una majoria d'electors, a més de confiar en aquest partit per treure'ns de la crisi, devien donar crèdit al missatge d'esmena i regeneració proclamat pels seus nous dirigents.

Un servidor, sincerament, mai no he acabat de veure que aquesta desada fos gaire fonda. Crec que els qui tenen la vista al cap dels dits ara van més alerta, perquè senten l'alè dels fiscals anticorrupció damunt el clatell. Però en converses privades he expressat la seguretat que veuríem nous casos de corrupció, ja fos per delictes comesos durant el regnat de Jaume Matas, com per comportaments il·lícits perpetrats després, durant la nova època en què, se suposava, ja havien fet net.

I tal dit, tal fet: les noves imputacions de càrrecs públics del PP per la seva presumpta complicitat en negocis bruts no són tan nombroses com fa un parell anys, però el degoteig no s'atura. M'ensum que abans que s'acabi l'any —i no diguem ja la legislatura— en veurem més. També a Menorca. La imputació d'Antoni Juaneda no serà un cas aïllat. Els rumors que corren pels passadissos de les institucions fan presagiar la caiguda de més notables, i alimenten la sospita que un periodista local em confessava fa uns dies: hi ha nous corruptes, només que encara no sabem qui són; només ho sospitam. En fi, crec que veurem rodar caps.

No cauré en la temptació de dir que tots els polítics són iguals. No és veritat. Però més enllà de la corrupció tipificada com a delicte, quasi sempre amb rerefons econòmic, hi ha altres formes de degradació de la política que estan a l'ordre del dia: la demagògia, el partidisme descarat, la presa de decisions que beneficien interessos privats en contra de l'interès de la majoria, l'aplicació de mesures que interessen als poders fàctics a costa del benestar de la ciutadania. ¿Què fa que un polític honest no dimitesqui quan es troba amb aquesta indigència moral? Resulta francament decebedor veure com alguns governants menorquins que eren tinguts per persones intel·ligents han capolat la seva imatge per tal de mantenir l'obediència servil als qui els comanden des de més amunt, fins el punt d'assumir un discurs mesquí i uns arguments vergonyants.

La filòsofa Hannah Arendt va considerar aquestes actituds com a manifestacions de la banalitat del mal en l'exercici de la política per part d'individus que, en principi, mai no qualificaríem de males persones. Arendt es demanava, precisament, quin era el mecanisme mitjançant el qual persones honestes, correctes, treballadores i responsables podien participar activament en activitats polítiques monstruoses. Va arribar a la conclusió que aquestes persones simplement desconnecten la consciència: així no s'han de fer segons quines preguntes, i poden continuar mirant-se al mirall sense empegueir-se. Escudat darrere el compliment de les pròpies obligacions, el polític que ha apagat la consciència es converteix en un mer buròcrata que, sense ser mala persona, pot acabar fent molt de mal.

Si la justícia funciona, més prest o més tard els qui han ficat la mà a la caixa —per lucrar-se, per beneficiar amics, o per finançar el partit— seran caçats i processats. Els altres, els còmplices del silenci, els polítics banals, només podran ser decantats del poder per la força de les urnes. Si la democràcia funciona...