Difícilment un blanc es convertirà en un negre, ni una dona en un home, però per art de màgia i amb l'ajuda del transcurs del temps, un jove es transformarà en un vell. (Si voleu evitar de dir vell, digueu ancià o persona gran, però no major, que és incorrecte amb aquest significat. Jo, tanmateix, seguiré emprant, en aquest article, el mot vell, que no em desagrada, sempre que es faci servir de forma respectuosa). Bé, tornem-hi: un jove, insistesc, es convertirà en un vell, i és gairebé segur que un jove impresentable, si no es corregeix al llarg de la vida, esdevindrà un vell impresentable.
No crec que els qui ja hem arribat a la condició de vells n'hàgim d'estar orgullosos. Tothom s'hi fa, si no es mor abans. Fer-se vell no representa cap esforç ni constitueix cap mèrit. Amb una mica de paciència tots hi arribam. Què preferiu, ser vells o ser joves? No em contesteu, crec que ja en sé la resposta. I del uns i els altres, qui viu més content? Els joves? El vells? Val la pena, però, que ens molestem a respondre a preguntes semblants? Tindria sentit fer-ho si poguéssim triar entre ser una cosa o l'altra, i açò no depèn de la nostra voluntat. Per altra banda, hi ha una gran diversitat de joves, igual que de vells. I molts ancians, a pesar de tenir l'experiència d'haver estat també joves anys enrere, no només idealitzen ara la joventut com a etapa de la vida, sinó també –la memòria és enganyosa- els anys de la seva pròpia joventut.
Pel fet d'haver estat professor durant dècades i per la relació que he anat mantenint amb alguns ex-alumnes meus, gosaria dir que molts joves no viuen tan contents i feliços com molta gent es pensa. Aprofit per a suggerir als lectors que meditin sobre allò que diu Antonio Machado en uns versos que ja són famosos: "Hoy, en mitad de la vida,/ me he parado a meditar.../ ¡Juventud nunca vivida,/ quién te volviera a soñar!". Fixeu-vos-hi: 'nunca vivida'. Per altra banda i sense canviar de tema, diverses persones grans m'han dit que la situació d'equilibri i serenitat a què han arribat amb els anys, i que els resulta tan satisfactòria, no recordaven haver-la viscuda durant la seva joventut.
El títol que he donat a l'article que ara vaig escrivint pot semblar paternalista a més d'un lector. N'era conscient quan l'he redactat, però he decidit deixar-lo tal qual. I l'he conservat així perquè no podem culpabilitzar els nostres joves del difícil present -deixem el futur tranquil- que han d'afrontar. La situació gens envejable que viuen actualment molts d'ells és en bona part conseqüència del comportament de les generacions anteriors: de les imprudències que s'han comès en el món de l'economia i de la poc exigent i consentidora forma d'educar –o maleducar– els fills que han tingut moltíssimes famílies, entre les quals no escassegen precisament les modestes. Una joventut que ha estat protegida i contemplada en excés no sembla la més capacitada per a plantar cara als greus problemes que ara com ara se'ns plantegen als ciutadans.
Ja fa anys que, sense sortir de l'estat que ens ha tocat patir, tenim desenes i desenes de milers de joves sense feina, sense ofici, sense el nivell cultural i d'estudis que els permetria obrir-se més fàcilment camins en el món del treball, persones que no saben què fer amb la seva vida, víctimes d'elles mateixes i d'una societat que no les ha sabut encarrilar... Un problema aquest que, en lloc de resoldre's, s'ha anat agreujant. Una situació explosiva, amb conseqüències imprevisibles.
Bé, com que no voldria que l'article se'm fes massa llarg, he decidit acabar-lo aquí, encara que d'aquest tema no pararíem de parlar-ne.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.