Superar la crisi: A la recerca del model turístic de Menorca

La baixada del nombre de visitants respon a causes externes i internes. Pel que a les primeres val a dir que les altes xifres de turistes de principis del segle XX en part provenien de visitants no habituals: persones que no podien anar a països europeus en guerra i a destins de la Mediterrània encara poc desenvolupats. El turisme és un sector de cada cop més madur, on progressivament més països s'introdueixen i la competència és cada vegada major. Els turistes també evolucionen: ja no es conformen amb el "sol i platja" i demanden productes més sofisticats.

Menorca també té problemes interns. Malgrat s'hagin tancat empreses, el nombre d'establiments comercials i de restauració de l'illa no ha fet sinó augmentar. Açò es deu a què són d'activitats en competència perfecta, sense barreres d'entrada ni grans necessitats de capital. En aquestes condicions la Teoria Econòmica pronostica que els beneficis empresarials han de ser zero. No serveix de res enyorar els beneficis d'alguns anys bons, perquè es compensen amb les pèrdues dels anys dolents. L'oferta complementària està abocada a protestar cada any perquè vénen massa pocs turistes i gasten massa poc, perquè si en vénen més, s'obren nous establiments i els beneficis tornen a ser nuls.

Però hi ha dificultats més profundes que afecten a la totalitat del sector turístic. Menorca fou l'illa de les Balears que es va industrialitzar més prest i amb més intensitat. L'aixecament d'un potent sector industrial va tenir com a conseqüència que, des del principi, els empresaris menorquins demostressin un escàs interès en les activitats turístiques. Aquí és pertinent la comparació amb l'illa d'Eivissa, una comparació que els darrers anys s'està fent de forma superficial, des de l'enveja de les seves altes taxes de creixement, quan, a més, en termes per càpita, del que guanya cada persona, la diferència és molt més minsa del que sembla considerat en termes absoluts.

Existeix el tòpic que Eivissa era una illa molt pobra que a partir dels anys setanta va rebre el turisme com un mannà i on a partir de llavors tothom s'ha fet ric. La realitat és que a inicis del segle XX a Menorca els esforços de l'Ateneu de Maó, l'Ajuntament de Maó, i el Foment del Turisme per crear un sector turístic fracassaven i no s'aconseguia construir cap hotel per turistes. En canvi, a Eivissa els anys trenta es van edificar els primers establiments: l'Hotel España i el Gran Hotel a la vila d'Eivissa i l'Hotel Portmany a Sant Antoni, un procés que va descriure l'escriptor Walter Benjamin, qui residí en aqueixa darrera població els anys 1932-1933. El 1935 l'illa tenia la gens menyspreable xifra de 475 places hoteleres, en un moment en què el turisme no era un producte de masses, sinó dels happy few que en podien gaudir.

El sector turístic eivissenc va sobreviure a la Guerra civil i la esquifida postguerra i quan els anys seixanta va començar a rebre turistes estava preparat per aprofitar les oportunitats, que es van presentar amb l'arribada dels hippies i celebrities com Pink Floyd o Bob Marley. L'illa comptava amb una tradició empresarial que li va permetre de crear una indústria del lleure amb pocs paral·lels en altres destins mediterranis.
Per tant, és impossible que Menorca sigui una altra Eivissa, perquè l'illa no té el know-how per muntar les activitats que allà fan forolla i perquè no hem tingut l'oportunitat de comptar amb un grapat de famosos que ens posin en el mapa. En canvi, el desenvolupament turístic menorquí de la postguerra va viure una situació dual, gairebé esquizofrènica. Mentre que els empresaris donaven l'esquena al turisme (amb unes poques excepcions que no feien més que confirmar la regla: Joan Victory, Gabino Sintes, Josep Mercadal, Joan Casals), la majoria dels propietaris de terrenys a la vorera de la mar venien les seves tanques a societats nacionals o estrangeres. Amb poques excepcions, a l'alçada del 1974 quasi tota la costa menorquina, especialment si tenia platja, comptava amb una urbanització començada o amb un projecte de parcel·lació.

Del 1975 ençà el sector turístic menorquí ha intentat harmonitzar una classe empresarial turística poc dinàmica amb una oferta desmesurada de sòl. Amb la l'arribada la democràcia la societat de l'illa va demanar que s'eliminés l'excés de sòl urbanitzable. Excepte en moments puntuals, no ha existit una gran demanda turística i s'ha centrat excessivament en segments de baix poder adquisitiu, de manera que la despesa turística per visitant és la més baixa de les Balears. El PTI, que ara alguns qüestionen de forma poc meditada, no és sinó el darrer esglaó d'un procés d'adequació de l'oferta de sòl turístic a la demanda realment existent. Una consulta a les actes de la Comissió Provincial d'Urbanisme ens permet comprovar com tots els municipis han anar reduint el sòl urbanitzable. Aquest procés de racionalització durant alguns anys fou general a Balears, amb l'aprovació de les DOT i altres normes, però cada ajuntament de Menorca l'ha fet per iniciativa pròpia per la necessitat d'ordenar el caos que havia creat la planificació expansiva del franquisme.

Menorca ha de construir el seu model turístic donant valor al seu patrimoni i aprofitant les oportunitats que se li presenten, actualment la Reserva de Biosfera. Aquesta no considera l'illa com un gran parc natural. Menorca no serà mai un gran destí de natura, ja que per açò ja hi ha els Parcs Nacionals i altres indrets dels quals Espanya està ben dotada. En canvi, té un paisatge de costa espectacular, amb cales paradisíaques, aigües cristal·lines, tranquil·litat i una tradició històrica, industrial i cultural important. Amb aquests materials s'ha de crear una imatge i uns productes turístics (com els que s'estan bastint al voltant del camí de cavalls).

El PTI només s'ha d'adaptar per fer-lo coherent amb aquest enfocament: la creació de valor amb productes turístics arrelats a la idiosincràsia menorquina, que permetin augmentar la despesa per turista. El nombre total de places turístiques i el nombre de turistes no ha d'ésser cap objectiu, sinó que s'ha d'aprofitar la seva disminució per sanejar l'oferta turística a la recerca de nínxols de mercat més rendibles. Adaptar-se a les demandes dels promotors que han perdut sòl urbanitzable va directament en contra de l'interès turístic general de l'illa.

Menorca té unes potencialitats que li poden permetre d'arribar a ser un bon destí turístic. Ha patit les contradiccions d'una entrada en el negoci dels visitants condicionada per uns plantejaments turístics incongruents amb les seves possibilitats i té el repte d'adaptar-se a la competència de destins ja assentats amb avantatges competitius en preus o en producte. Des de fa dècades s'està reconvertint i intenta crear un model amb caràcter propi. Només respectant-se a si mateixa aconseguirà el respecte dels turistes.