Balances i butxaques fiscals (i 2)

És una obvietat que una balança fiscal neutra no es veu al món real, el corrent és que les regions riques, després del repartiment, tenen balança negativa i les menys riques la tenen positiva, perquè reben més diners.

Els diners que l'Estat reparteix ho hauria de fer en funció de la població, que són els que tenen les necessitats, però hi ha casos en què no és així, sinó que el que es rep està vinculat amb els serveis transferits a la comunitat i llavors no sempre les fórmules resulten d'eficàcia.

En el moment d'avaluar si el sistema de finançament és just i eficaç, és on sorgeix la discrepància i es troben dos corrents:
a) flux-benefici
b) flux-monetari

A grans trets el primer flux-benefici intenta tenir en compte qui acaba suportant l'impost, i fent referència a l'impost de societats es valora si la càrrega correspon als accionistes, o als accionistes i consumidors, o tots ells i als assalariats. Amb l'IRPF no hi ha problema, allà on es treballa és on s'imputa.

Pel que fa a les aportacions de l'Estat, en un cas com podria ser la construcció de l'AVE que va de Madrid a Barcelona, s' entén que el benefici s'hauria de repartir per trams de via entre les comunitats per les quals passa.
(Dades exercici 2005)

Un altre aspecte és que les despeses dels ministeris i els aparells de l'Estat no s'imputaran al lloc on estan si no que es repartiran entre totes les CCAA, però les nòmines dels funcionaris restaran com un ingrés de la comunitat on cobren. També certs béns públics com per exemple els museus de Madrid, les seves despeses son també centrifugades a totes les CCAA.

El segon corrent, el de flux-monetari, vol considerar que els ingressos per impostos són del territori on es tributa (per exemple, SEAT i ARCELOR tenen la seu social a Madrid, però les fàbriques estan la primera a Catalunya i l' altra a Andalusia).

Pel que fa a la despesa es considera que correspon al territori on es materialitza. Cal dir que la despesa de l'Estat està ben controlada per províncies amb un programa informàtic de què disposa la intervenció de l'Estat.

Podríem entrar en més detalls, però el fet és que amb un mètode els resultats són uns i amb l'altre són distints, de manera que unes comunitats poden tenir balances positives si ho comptem d'una manera o negatives si ho fem per l'altre camí.

Els nombres ens donen un rànquing que ordenat de major a menor "dèficit" resulta el següent:

El que salta a la vista és que sigui quin sigui el criteri que s'agafi, la nostra comunitat va o en primer lloc o, com a molt enfora, el segon lloc en aquesta ordenació.

El fet d'estar a la llista dels que són en "nombres vermells" i el percentatge en què hi figurem, a priori potser no ens aporta cap informació que ens commogui, sobretot si pensem que com que tots paguem el mateix, tots rebem el mateix i que som "iguals".
Veiem però que si fem una simple operació aritmètica, podem haver de trobar alguna explicació al resultat:

Despesa de l'estat a Balears: 3.512.322(m.€) / Habitants de Balears(1.113.322) = 3.155€

Despesa de l'estat a Castilla-León :16.068.988(m.€) / Habitants Castella (2.558.463) = 6.280€

Aquesta manera de veure-ho potser resulta poc ortodoxa, però no deixa de resultar indicativa del que passa.

Portem molts i molts anys amb aquesta dinàmica, les grans recaptacions d'impostos i els elevats nivells de consum han permès -amb el recurs a l'endeutament- mantenir despesa i inversions.

Ara, paradoxalment, resulta que tot i ser una comunitat que es més solidària que moltes altres i segons com es miri és "la que més", ens veiem comminats sense contemplacions, a ser encara més "solidaris" i fins i tot haver de prescindir de despesa en metges, mestres, programes socials, carreteres, tancament de hospitals, allargament de llistes d'espera per a operacions quirúrgiques, restriccions en transport públic i més.

El que els nombres ens diuen no es tradueix en una percepció immediata per al contribuent, no resulta fàcil veure la diferència de tracte si no es pertany a una franja de població que utilitzi els serveis públics. És possible que algun ciutadà vegi que ara ha de pagar per aparcar a carrers on abans no calia, o que l'escoleta ha pujat de preu, o que l'asfalt del carrer no es manté adequadament, o que el transport aeri s'encareix sense solució.

La percepció és semblant al pagament d'una factura d'una companyia de serveis, on el preu sempre puja i mai tenim temps de revisar amb detall, per veure que potser ens estan cobrant un servei que no vam demanar o que ens van explicar de manera insuficient, perquè tots sabem que els diners que han sortit de la butxaca mai tornen, i els papers resulten complicats.

I com és que aquesta discriminació no és un dels temes que indigna els ciutadans? Doncs hi ha diferents respostes possibles. Una d'elles és el secretisme i la complexitat del tema. Una altra és que aquest sistema de redistribució fiscal és ideal per mantenir l'estructura de l'Estat i la correlació de forces polítiques majoritàries. Una altra és que com que les rendes que retorna l'Estat no arriben directament als ciutadans sinó a ajuntaments, governs insulars o diputacions, les mancances del sistema s'associen a les debilitats d'aquests organismes.

I un tema important que no abordem és: on van a parar els diners que no tornen?
Per acabar, haurem de repetir el que s'ha dit al principi: les balances fiscals són la manifestació tècnica d'un debat polític que s'ocupa de qui paga i qui se'n beneficia.