Eladi Saura16/08/12 0:00
TW
0

Al claustre de Lletres de la universitat de Barcelona, durant la dècada dels seixantes del segle passat, anys de la meva joventut, era fàcil trobar-te algun grup d'estudiants parlant de l'obra literària d'Albert Camus -Sintes de segon llinatge-, francès descendent de menorquins nascut a Algèria, o de la dels parisencs Jean Paul Sartre i la seva companya Simone de Beauvoir, interessantíssima parella sentimental, gens convencional, per cert.

Sartre havia escrit a la dècada dels quarantes la famosa peça teatral 'Huis clos'. El seu argument no pot ser més senzill i entenedor. Els tres protagonistes, que acaben de morir-se, esperen junts les penes de l'infern, destí etern a què han estat condemnats. Tots tres van parlant i es mortifiquen entre sí sense que comparegui cap dimoni ni els sigui aplicat cap dels turments que creien propis del lloc on són. A la fi descobreixen que, per a cadascun d'ells, l'infern no és altra cosa que la companyia ineludible dels altres dos, amb els quals, a partir d'ara, hauran de conviure per sempre més. 'L'infern són els altres' són els mots finals d'aquesta famosa peça teatral.

Sartre no creia en cap vida posterior a la mort. Per tant, situava l'infern a la nostra vida d'ara, la vida terrenal.

Són realment els altres l'infern? Els altres ens poden donar malestar, ens poden fer mal, ens poden perjudicar greument, però ¿de qui si no del altres ens venen també les nostres més grans alegries, la nostra felicitat? Em referesc sobretot a la gent que estimam i que ens estima. Però no només a ells. ¿Qui no recorda, fins i tot, persones que, malgrat haver passat ràpidament per la nostra vida, ens hi han deixat un bon record, i han contribuït indubtablement a fer-nos-la més diversa i intensa? Més satisfactòria, en definitiva.

No podríem, doncs, escriure igualment que 'El cel són els altres'?

Jo, com poden veure, amables lectors, tenc una filosofia més optimista que la de Sartre. Per altra banda, més d'una vegada he pensat que, en la seva obra, aquest escriptor no sempre sembla prou sincer. ¿Com podria Sartre, vanitós com ho són la majoria dels escriptors -sinó tots-, renunciar a una frase literàriament superba com és 'L'infern són els altres'? I tinguem present que tota 'Huis clos' està construïda en funció d'aquesta afirmació.

Ara m'imagin les germanes Moll, amigues meves mercadalenques, dient, amb la seva simpàtica manera de parlar, 'Aquest Sartre és molt 'pillo''.

Jean-Paul, estimat, quan vas escriure aquesta frase impertinent, ¿no se't va acudir de pensar en la teva companya sentimental, Simone de Beauvoir, dona admirable amb qui vas tenir la gran sort, el privilegi, de compartir la vida? Desagraït, més que desagraït!