L’agonia del Sàhara

He escrit agonia, més amunt. Ho he fet conscientment. Si bé en el llenguatge corrent l'agonia és el patiment que precedeix la mort, Unamuno en va rescatar una accepció més fidel a l'etimologia, per significar una lluita extrema, un combat a mort —contra la mort—, decisiu, total. I aquesta és la situació en què es troba el poble sahrauí. L'aparent silenci del seu patiment es deu més a la intermitència i baixa intensitat de les notícies que ens n'ofereixen els mitjans de comunicació, que no a una decadència de la seva fermesa i el seu coratge. Tots els pobles de tant en tant produeixen algun heroi. Un poble com el sahrauí, capaç de resistir prop de quaranta anys desterrat a uns campaments del desert, tot sol i oblidat del món, i que malgrat tot continua lluitant amb esperança, és tot ell un poble heroic.

En la història política espanyola, el Marroc sempre ha estat un recurs d'utilització partidista. En les dècades de 1920 i 1930, després del desastre d'Annual, la qüestió marroquina emergia de tant en tant en el debat polític per tirar-se els plats pel cap. Vostè esmenta aquest maneig en diversos passatges de la seva obra.

En un article de novembre de 1933, per exemple, anota que els socialistes van concentrar tots els esforços de la campanya electoral d'aquell moment sobre el tema marroquí. En altres ocasions era la dreta qui agafava aquest estendard, però totes dues posicions tenien un denominador comú: es tractava només d'açò, d'una bandera electoral, un ganxo populista, un recurs retòric per atiar la foguera del debat polític. Rares vegades anava acompanyat d'un compromís seriós per resoldre aquest contenciós, d'una actitud coherent i conseqüent amb la vehemència de les proclames.

En el període democràtic actual, l'inici del qual coincideix amb l'abandonament espanyol del Sàhara (1975), m'atrevesc a dir que, en el fons i malgrat les formes, les coses no han canviat gaire. Ara la qüestió sahrauí —que és el que queda del vell contenciós marroquí-espanyol— no és utilitzada per ventar el contrari, però a vegades sí que fa color d'una competició pel prestigi solidari. Ep: no dic que no hi hagi carretades de bona fe, polítics que juguen net i s'ho prenen molt seriosament; en conec alguns personalment, i em mereixen tota l'admiració. Però a nivell estatal, més enllà de gestos polits, en quaranta anys no hi ha hagut cap govern espanyol, cap ni un, ni a la dreta ni a l'esquerra, que hagi assumit l'autodeterminació del Sàhara com un tema d'estat, una qüestió prioritària de l'agenda política, amb totes les conseqüències d'una opció així. Tothom estima el Sàhara, tothom es vol fer la foto amb els infants sahrauís que vénen cada estiu, però cada any aquests fillets tornen a ca seva, i tot continua igual, és a dir, pitjor.

En paral·lel a l'oportunisme del tema sahrauí, la feina silenciosa de les famílies acollidores, la constància de les associacions de solidaritat que continuen endavant amb la seva feina, ens redimeix de la ignomínia. Com era d'esperar, les retallades també han arribat als infants sahrauís. Les dificultats de caixa de les institucions públiques espanyoles han fet reduir el pressupost destinat a portar de vacances els fillets dels campaments de refugiats —tot i que, quan són aquí, les despeses van a càrrec de les famílies acollidores—. Si hem de valorar les prioritats per l'assignació pressupostària que reben, no hi ha dubte que a Espanya són més importants els toros que els sahrauís.

El Sàhara ha evocat sempre una imatge de soledat. La vastitud del desert més gran del món ha inspirat multitud de cròniques de grans viatgers, i mirades poètiques fascinadores com la del 'Cel protector' de Paul Bowles, la novel·la convertida en una pel·lícula memorable per Bernardo Bertolucci. Aquesta soledat és preciosa. L'agònica solitud dels sahrauís, en canvi, és tràgica i vergonyosa.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.