Tu agafa el salvavides i el paracaigudes, per si un cas...

La culpa, diu, és de les turbulències o de la maregassa, perquè per no saber, no sap si mena un barco o un avió. I la seva tripulació no sembla gaire més espavilada. El cas és que, abans de partir, ja n'hi havia de mala mar i de mals aires, però ell igualment mos prometia allò que li diuen "l'oru i el moru".

I és que es veu que aquest capità, aquest tal Recoi, volia comandar com fos, a qualsevol preu, sense cap escrúpol ni respecte amb els passatgers. Potser només pensava amb ell o amb la seva tripulació, que és sabut que ja feia anys que es volien embarcar per fer bons negoci i no hi havia manera de trobar clients que se'n refiassin d'ells.

La seva sort va ser que l'anterior capità, un que en deien Tsapatero, se mos va morir en combat. A aquell la travessia li anava prou bé, tant que es va arribar a creure que era el rei del mambo. "Passarem davant de França i la Gran Bretanya", mos deia. Però els motors van començar a fer una renou estranya i l'homo, en comptes d'aturar i mirar què succeïa, va donar més marxa.

Mesquinet! El problema era que mos havíem quedat sense benzina. Per dir la veritat, ja feia anys que tiràvem de reserva. Però en comptes de cercar un bon refugi per repostar, el tal Tsapatero arquejava les celles i continuava a tota pastilla en direcció a aumon.

Però és que el problema encara era més gros que tot açò. Perquè des del començament, la benzina que emprava l'havia hagut de manllevar al capitans del món mundial. I quan es va acabar la reserva i en va haver de menester més, es va trobar que tenia les butxaques foradades i que no duia ni un ral per poder-ne comprar.

– Deixau-me'n una mica més! –implorava el mal capità.

– Ah! –van dir els altres capitans que navegaven per allà– Si haguessis estalviat com noltros, ara no et trobaries en aquesta situació. Com vols que et deixem benzina, si encara mos deus la que mos vas manllevar per poder partir i fins i tot la que mos va manllevar el teu predecessor, el corsari Asnar?

Així és que el capità Tsapatero mos va tenir uns quants mesos enganats, però finalment va haver de confessar la veritat. O els passatgers mos rascàvem la butxaca per poder comprar benzina, o ho teníem fotut per continuar el viatge.

Però la tragèdia va ser que els passatgers ho teníem magre per poder contribuir. El viatge semblava tan segur i mos oferien menjues tan atractives, que tots mos havíem hipotecat per poder seguir aquell tren de vida. Bonu, tots no, que n'hi havia uns quants que ja les passaven putes.

Així és que els passatgers, indignats davant la falta de previsió del capità, van decidir abandonar aquell transport. Però encara no havien davallat que ja es van trobar un altre navegant, un autèntic xarlatà, que els oferia el viatge de la seva vida.

– Venguin amb jo –deia l'homo–. Rebaixaré les tarifes, els vells tindran més descomptes i els infants més atencions que mai. Amb jo si que anaran bé!

I els passatgers, desorientats però amb ganes de continuar viatjant, i una mica ases que som, tot s'ha de dir, es van fiar de l'entabanador i el van fer el seu capità. Amb aquell homo semblava que la benzina estava més que assegurada!

Però ja ho he dit al començament. Encara no havíem iniciat el viatge, vam començar a anar a la deriva. Era evident que l'homo no sabia ni per on partir. Tants anys aspirant al poder i ara tot era improvisar.

– És que no tenim benzina! –va exclamar finalment, per a indignació dels passatgers, que feia anys que ja ho sabíem, açò!

– Així és que –va dir el coi de Recoi–, mans enlaire i dipositin totes les joies, doblers i caramel·los en aquesta caixa. I tranquils, que ja saben que els meus sempre hem estat una tripulació molt honesta i molt competent.

Els passatges van haver de lliurar a la gent del capità totes les seves pertinences, tret d'uns quants que van dir que estaven indignats i van muntar allò que es diu un "número" abans de fer el mateix que els altres. Però allò que més intrigava a tothom és que la caixa on havíem de dipositar les poques coses que mos quedaven es deia Bànkia... Era tot un mal auguri.

I ara som aquí. Aturats enmig del mar o del cel, qui ho sap..., i envoltats dels agents (vestits de negre) dels capitans de fora. Volen cobrar tot allò que devem des dels temps del corsari Asnar i el malabarista Tsapatero fins al trilero Recoi. Però saben que no cobraran res si no continuam navegant i per açò estarien disposats a manllevar més benzina amb la condició que vagi tota als motors. Així és que res d'aire condicionat ni de cerves fresques, i ni tan sols de pa amb xocolati.

Ah! I tothom amb salvavides i paracaigudes, per si un cas...