Biniatrum, reminiscències berbers i filipines

Més endavant trobam un pont, que per damunt hi passa el camí. Per davall transitava el bestiar des de boer de Biniatrum cap a les tanques del costat de llevant. Està construït amb una volta de peces gruixades de marès que han resistit incòlumes el pas del temps, i modernament també de camions i contenidors de pinso, recobert amb una simple capa de formigó però sense ferro ni altre suport.

A l'altre costat del pas subterrani hi havia un corral amb tres portells, que s'obrien a conveniència, segons el sementer sembrat. Com dèiem, l'única aigua que tenia el lloc, a part de les cisternes de les cases, eren els dos pous dels plans propers al camí de cala Galdana. El boer i les quatre estables eren entre les cases i el camí, el pagès amollava les vaques dins la quintana i elles totes soles travessaven per davall el camí per anar a beure a l'altre costat.

TOPÒNIMS

Deixam el portell del boer a la dreta del camí, i una mica més endavant, al mateix costat, arribam davant l'antiga entrada de les cases de Biniatrum, amb una barrera de ferro forjat i un caminet perfectament rectilini. Tot i que, de finals del segle XIX ençà –com es pot comprovar pel plànol i pressupost corresponents–, té una altra entrada per la carretera general.

D'aquesta possessió em crida l'atenció el topònim. Com era d'esperar per la petita mutació, en realitat, Biniatrum (Ferreries) i Biniatram (Ciutadella) són el mateix topònim, documentat també a la Mallorca medieval. Segons l'arabista Bernat Moll, la seva arrel és berber (o amazic): els Bini, com sabem, venen de Banu (fills o descendents de...), mentre que Atrum (de "Itrun) seria un nom verbal. En definitiva, el topònim deriva d'una tribu berber procedent de la regió de Bugia (Algèria) i establerta a la nostra illa durant el segle X dC, aproximadament.

Ja que som amb els topònims, en Miquel de Santa Bàrbara em recità una glosa que n'inclou de tanques d'entre aquest lloc i el Camí Reial:

A Santa Bàrbara hi ha na Sants
a Santa Rita na Rotgera
a Son Gornés es Camps Plans
i a Biniatrum na Barbera,
i quan pugen dalt Sant Pere
hi ha sa Costa des Mardans.

Mascaró Pasarius cita aquesta glosa en boca del baró de Lluriach, però més incompleta.

HERÈNCIA DE FILIPINES

Les illes Filipines, colonitzades per Espanya a partir de 1571, van passar a mans nord-americanes com a conseqüència de la guerra hispano-estatunidenca que acabà en el "desastre del 1898", pel qual, a més de caure en la decadència, Espanya va perdre les darrers colònies d'Ultramar: Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

Encara que ens hem allunyat una mica del Camí Reial, hi trobarem una connexió. Sembla ser que un marí de guerra maonès, Cardona de llinatge, va tenir un paper important en l'administració i les lluites a l'antiga colònia asiàtica, activitats que també li degueren reportar importants beneficis, ja que de tornada a Menorca hauria comprat tres o quatre llocs, un dels quals seria el de Biniatrum.

Sense gaire temps per aprofundir en la hipòtesi, he provat d'estirar el fil dels arxius tant com he pogut, fins arribar a l'actual propietari.

Dins la segona meitat del segle XIX trobam un maonès de nom Cristòfol Cardona i Cardona, casat amb Joana Enrich, que deixa en herència als seus fills Gabriel, Joan, Eulàlia i Maria Cardona Enrich, un magatzem, una casa de quatre plantes del carrer Anuncivay, de Maó, i "algunes seccions de terreny que formen part del lloc de Biniatrum i la seva estància".

Gabriel Cardona Enrich es casa amb Magdalena Serra Hernández, qui mor el 1879 i llega en sa filla Joana Cardona Serra, la qual comparteix part de l'herència amb la seva germana Joana. Abreujant bastant el reguitzell, diré que apareix el primer Sturla en aquesta família, un llinatge clau per seguir el procés. Claudi Sturla Saura es casa amb Agapita Cardona i Amador. Així ens apropam als nostres dies per conèixer que el 1972 mor Joan Sturla Cardona, qui fa hereva –almenys en part– a la seva germana Maria.
Aquesta dona va tenir de criada i confident, la senyora Pitusa, de nom propi Eudivigis Florit Guerrero, nascuda a Cartagena de pare maonès, mare murciana i avis paterns naturals d'Alaior. El seu primer contacte amb Menorca es produí a una edat molt primerenca. Als quaranta anys es traslladà a la nostra illa i entrà al servei dels tres germans Sturla, propietaris de Biniatrum, als que acompanyava en galera a la missa dominical de Ferreries.

Maria Sturla Cardona va ser la darrera dels tres germans a traspassar, l'any 1973. En el seu testament no esmentava la possessió de Biniatrum, ja que abans havia fet donació d'aquest lloc a la seva fidel criada Pitusa per mitjà d'una operació de compra-venda a un preu simbòlic. Després d'una llarga existència, Eudivigis Florit Guerrero expirà als 96 anys d'edat, l'agost del 1997, fadrina, sense descendència i sense dictar les últimes voluntats. Llavors els seus cosins van obrir un procés per tal de ser reconeguts hereus de la possessió de Biniatrum.

BINIATRUM

L'actual casat es van construir, o reformar en profunditat, com tants altres, a finals del segle XIX. En aquell moment les cases acabaven per migjorn a l'enfront de les arcades, després de la Guerra Civil s'hi afegí la porxada anterior i terrat superior. A la nova façana hi figura l'escut i la inscripció de "Menorca". De la terrassa es pot contemplar part de Ferreries, així com la mar cap a migjorn i llebeig. Les cases del senyor eren als dalts, mentre que la del pagès era baix, amb la cuina i menjador a llevant. Dalt de tot són porxos.

A redossa de migjorn del casat s'estén un pati enllosat que deixa espais enjardinats amb plantes i palmeres, mentre que a les raconades de xaloc i llebeig hi ha tauletes i bancals de pedra de diferents formats. Flanquejant el jardí cap o ponent es construí un carrerany per evitar el pas pel jardí de vaques i altre bestiar provinent del boer i estables situats entre les cases i el Camí Reial.

Havíem deixat la propietat de Biniatrum en mans de la justícia. Resolta la qüestió, els hereus, van vendre el lloc a dos compradors, el ciutadellenc Cristòfol Calafell es quedà la part de tramuntana, que en podríem anomenar Biniatrum Vell, que inclou les cases amb el terreny proper que pren com a partió el Camí Reial, amb unes poques terres de conreu, i un bon tros de bosc amb predomini d'alzines, que acull una prehistòrica atalaia, molt derruïda. Les seves mitgeres són amb Biniatrum Nou i Son Gornés, per tramuntana, arriba al camí del barranc d'Algendar, pel dret del Clot de s'Aigo. Els horts situats entre la carretera general, la de cala Galdana i el Camí Reial, de més enrere també havien format part de Biniatrum.

En Miquel "de Santa Bàrbara", lloc on van néixer el germans, igual que son pare i s'àvia. Recorda que de tornada d'escola a Ferreries amb l'ase, carregava dos al·lots de Biniatrum damunt les anques de ruc, passaven pel Camí Reial davant la sínia, els deixava a ca seva i sortia pel camí de tramuntana cap a Santa Bàrbara. A la primeria dels anys cinquanta, quan van començar a repartir per les cases de Ferreries per la festivitat dels Reis, enramaven tres o quatre carros a Biniatrum.

L'altra part, coneguda com Biniatrum Nou, la van comprar el ferreriencs Joan i Llorenç Morlà Coll, germans d'en Miquel "de Santa Bàrbara", amb qui vam córrer el Camí Reial, pel que seguirem dijous que ve i farem una aturada en aquest lloc.