El dèficit ocult: resulta que ens havien enganyat!

En efecte, Madrid (de la inefable senyor Aguirre, la que va dir que Caja Madrid i Bancaja s'havien ajuntat a punta de pistola –sic-), València (la de l'innocent senyor Camps, model per a Rajoy) i Castella i Lleó (de Juan Vicente Herrera Campo) havien falsejat els nombres, i això que la primera s'havia presentat com a exemple de contenció del dèficit, amb l'agreujant que el conseller d'economia d'aquella comunitat era Antonio Beteta, l'actual secretari d'estat d'Administracions Públiques, número dos del ministre Montoro (l'home que, dirigint-se a les institucions europees des de la tribuna del Congrés dels diputats, per aquells mateixos dies va treure pit dient-los "¡Ya está bien de maltratar a España!").

De sobte, en 48 hores, i a pesar de la versió optimista avant la lettre de la senyora Sáenz de Santamaria, la política espanyola va passar de l'optimisme a la depressió. No era cert (no per repetir una mentida cent vegades aquesta esdevé veritat) que tots reméssim en una mateixa direcció. Resulta que acabaven d'aflorar dèficits ocults d'aquestes tres comunitats autònomes (bucs insígnies del PP) que obligaven a revisar la xifra de dèficit global, del 8,5% al 8,9%.

És probable que aquestes quatre dècimes, que suposen retallades per valor de 4.000 milions d'euros, sigui "irrellevant", com suggereix la vicepresidenta, però s'equivoca, perquè el que aquí resulta rellevant no és el quantum, si no el qui i el quomodo. En definitiva, l'engany que, amb aquests dèficits ocults, han generat comunitats autònomes presidides per persones –aquestes sí rellevants- del PP que han provocat un descrèdit del Govern de Rajoy, a qui ningú no va defensar a la roda de premsa i van deixar que la vicepresidenta toregés en solitari els periodistes.

El desprestigi induït del Banc d'Espanya

Què és el més greu de tot això? Doncs que especialistes foranis inspeccionaran Espanya per saber quina és la situació real de les finances públiques i la solvència dels bancs espanyols. "Mai no havia passat res tan dur des del punt de la sobirania i de l'orgull espanyol –ha escrit Jordi Barbeta a La Vanguardia-, però la batalla contra la crisi posa al descobert dèficits ocults que estan arruïnant tots els esforços de l'executiu per oferir una imatge de credibilitat del país davant les institucions europees i els mercats financers."

Ha pensat algú què significa que hagin d'enviar a Espanya equipsd'inspectors de l'agència d'estadística a fi d'aclarir sense demora la xifra exacta del dèficit públic espanyol corresponent a l'exercici del 2011? Doncs significa que desconfien de nosaltres en veure que l'executiu que presideix Mariano Rajoy no ha tingut cap més remei que revisar-lo a l'alça per fixar-lo en el 8,9% del PIB.

I el Banc d'Espanya? Desconec si ho ha fet bé o malament, però del que no hi ha dubte és que després d'haver-lo desacreditat nosaltres mateixos amb declaracions insensates –les de De Guindos del passat dimarts em van semblar immorals, tot per treure's la responsabilitat de damunt-, el regulador, el vigilant ha quedat immers en el desprestigi absolut, i això és suïcida. Ara seran d'altres que ens vindran a controlar. I qui són aquests altres? Doncs de l'auditora alemanya Roland Berger i la nord-americana Oliver Wyman, a les quals el Govern ha contractat com a avaluadors independents per realitzar una valoració dels balanços del sistema bancari espanyol. L'objectiu –diuen- és "incrementar la transparència i aclarir definitivament els dubtes sobre la valoració dels actius bancaris a Espanya". Però es dóna la circumstància que, el 2007, Oliver Wyman va qualificar el banc irlandès Anglo Irish com a millor entitat del món. Un any més tard el Govern irlandès es va veure obligat a nacionalitzar-lo com a conseqüència de la crisi financera. La festa va costar 29.300 milions d'euros a l'erari públic d'Irlanda.

Per últim, no ens haurem de sorprendre que davant la revelació sorprenent del "dèficit ocult" -aquesta que, segons Rajoy, De Guindos, Montoro i Aguirre no cap importància i, menys encara, transcendència- els portaveus dels principals grups polítics catalans vagin subratllar -encara que amb diferències i matisos- el nonsence que les retallades que s'estan duent a terme a Catalunya puguin acabar servint per compensar el desfasament de la despesa del País Valencià, la de Madrid i la de Castella i Lleó.

Enric Juliana sentenciava la realitat d'avui amb un article demolidor publicat a les pàgines de La Vanguardia que no em resisteixo a obviar, encara que, potser, per redundant, fa inútil tot el meu. Diu: "En només quinze dies han fos Bankia i han hagut de reconèixer que el deute públic madrileny és el doble del que s'havia comunicat al Govern espanyol quan aquest va emprendre, al març, una delicada i difícil negociació amb Brussel·les sobre l'ajust del 2012. Van rebutjar una hipòtesi de salvació -desitjada per la Moncloa-, perquè podia reforçar el poder econòmic de Catalunya, i han maquillat els comptes durant mesos per poder construir la ficció ideològica d'un centre virtuós i una perifèria malgastadora, identitària i corrompuda. Doble cop baix a Mariano Rajoy, el Govern del qual hi ha dies que sembla perdut enmig de la boira (...) El prestigi del Banc d'Espanya, pel terra, el dany a la imatge d'Espanya, cada vegada més difícil de reparar, l'Ibex 35 a la baixa i les posicions estratègiques de les multinacionals espanyoles al món, en fase d'alt risc. Gran Madrid, bravo!"