Ponç Pons a la Provença

Dijous en un seminari de recerca, l'escriptor ens explicava que el seu món és el que s'albira des del cim del Toro i perfila el blau profund de la mar. I que en aquest tros de món el paisatge i la llengua hi són essencials: «el paisatge configura la manera de ser d'una persona» sentenciava. Sense els ullastres, els murs de pedra seca ni el paratge de Son Bou, la platja immensa de la seva infància, aquest illòman «menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos» ni seria com és, ni hauria escrit el que ha escrit. I és precisament a partir d'aquesta base que construeix un univers tan particular i alhora tan universal: particular, perquè ho fa des d'un espai geogràfic reduït i universal perquè, lector voraç i gran coneixedor del portuguès, de l'italià i el francès, s'amara de les gran veus de la literatura. És allò que s'ha repetit fins al cansament per desmuntar els prejudicis contra les cultures minoritzades i que diu que el valor d'una obra no depèn de la llengua que s'empra ni de l'indret en què s'escriu, sinó de la universalitat del missatge.

Divendres, en un recital a la Fundació Saint-John Perse d'Aix, Ponç Pons declamà un vers que sintetitza el gruix que ocupa la poesia i la lectura a la seva vida: «No puc ésser ni sóc més que literatura!». Parlant de poesia, ens diu que l'escriptura pot ésser revolucionària i ho fa parafrasejant la definició de «crit escrit» que en feia Joan Vinyoli. Com si fos un sacerdot laic, «literari i humà el meu món no és d'aquest regne», amb aquest joc de paraules ens anuncia la seva Santíssima Trinitat particular: Dante, Cervantes i Shakespeare. A partir d'aquí la lletania d'autors que l'han influït i, segons ell, li han transformat la vida és infinita: Pessoa, Eliot, Quasimodo, Montale, Seferis, Valente, Baudelaire, Rimbaud, Céline... El món terrenal, emperò, no és tan idíl·lic com el celestial. Per això, el poeta repudia la vanitat que empudega els cenacles literaris i, com a remei per guarir-la, reivindica la humilitat, la capacitat de desenvolupar l'admiració cap als altres i l'ètica. L'elixir exacte per ésser una bona persona.

Ponç Pons és gelós dels seus autors. I d'això te n'adones quan el veus remenar llibres, tot cercant algun volum en una llibreria, o resseguir les petjades vitals dels escriptors que admira. Té un toc fetitxista. Per aquest motiu, dissabte, acompanyats d'Estrella Massip i Francesc Niubò, els altres professors del Departament de Català, fem cap a l'Alta Provença i el Luberon, en pelegrinatge pels paisatges que inspiraren l'obra de Jean Giono i Lourmarin, el poblet on reposa Albert Camus. A Manosque visitem el centre Jean Giono, en el qual veiem una exposició permanent i un audiovisual sobre l'autor. Pons no para de fer fotos, amb una devoció que commou. Tot seguit, visitem la casa natal de Giono, al bell mig del poble, i aquella on visqué i parí la major part de la seva obra. Segons ens explica Pons, aquesta segona construcció es troba en un turó de la rodalia, des del pis de dalt de la qual Giono podia escriure mentre contemplava el poble i la vall. Quan hi arribem, comprovem, amb decepció, que una pila d'edificis de nova planta tapen parcialment la vista.

Tornem a agafar el cotxe i ens n'anem a dinar a Banon. El paisatge d'aquesta zona de la Provença és molt més frondós que al sud. La vegetació hi és molt més espessa, els prats són d'un verd molt intens i esperen l'esclat del lila exuberant de l'espígol. Havent dinat, fem un tomb pel poble i visitem Le Bleuet, una llibreria imponent de tres pisos amb totes les parets colgades, de dalt a baix, de llibres. És sorprenent, comentem, que una llibreria d'un poblet com aquest tingui la col·lecció completa de La Pléiade. Pons s'ha firat i ha comprat unes biografies de Flaubert, Céline, Genet, L'écriture du désastre, de Blanchot i La puissance d'exister de Michel Onfray.

Seguidament, per por de no trobar-lo tancat, tirem cap al cementiri de Lourmarin. En arribar-hi, tenim una mena d'ai al cor perquè sembla que la porta estigui tancada. És oberta. Hi entrem i no triguem gaire a topar amb la tomba de Camus. Està coberta de plantes i la làpida està molt deteriorada i amb prou feines es llegeix: Albert Camus. 1913-1960. Ponç Pons s'exclama i diu que Camus es mereixeria alguna cosa més. Ens lluca amb un aire greu, cerimoniós, i ens diu que per a un menorquí, aquest moment és important. De camí cap al cementiri, Ponç Pons ha identificat la casa de Camus (un casalot amb un porxo i una parra que s'hi enfila) i proposa que ens hi acostem per veure-la. Mig en broma, diu que voldria parlar amb Catherine, la filla de l'escriptor, que hi viu, per dir-li que han vingut de Menorca i recordar-li les arrels menorquines del seu pare. No ens cal ni picar a la porta. Quan hi som gairebé al davant, en surt un home ben plantat, que passa la seixantena. Pons hi parla; és el gendre de Camus. Molt educadament, s'escolta Pons i li fa saber que la seva dona és a París. Pons li conta que és un admirador de l'obra del seu sogre i li explica que el segon llinatge de Camus, Sintes, és un cognom de Sant Lluís. L'home li agraeix els compliments i li assegura que els farà arribar a la seva muller. Ens tracta amb una correcció escrupolosa. A Pons li espurnegen els ulls, se'l veu estarrufat, content. Al cementiri, quan no el sentia ningú, deu haver xiuxiuejat, a cau d'orella, a Camus, que ara li toca a ell tornar-li la visita, i que l'espera al seu refugi de «Sa Figuera Verda», a l'illa de la seva àvia.