Un pensament menorquí a praga

Afortunadament, aquella Praga grisa i enxubada s'ha evaporat, i s'ha manifestat la capital bellíssima que dormia davall una crosta de sutge i abandó. Entre els seus records i la ciutat d'avui, hi ha hagut la tragèdia del segle XX: primer l'ocupació nazi i la guerra, i després la llarga dictadura comunista satel·litzada per Moscou. Ambdues dominacions han deixat en la societat txeca molt més que records amargs. Però la represa a partir de 1989 ha donat els seus fruits, i la recuperació urbanística, empesa pel turisme, n'és un signe i un mirall.

És clar que no tot són flors i violes. Mentre passejam pels carrers de l'Staré Mêsto (la ciutat vella), Jana em transmet la seva visió crítica d'aquesta convalescència: molts edificis que estaven habitats per gent que insuflava vida al barri, han estat adquirits per grans inversors amb la intenció de transformar-los en hotels. El capital estranger —en bona part rus: ironies de la història— s'ha abocat massivament a aquesta activitat. Tant, que ara hi ha un excés d'oferta hotelera pel nombre de visitants que rep la ciutat, i els empresaris es queixen, quan no malvenen. Les coses semblen haver anat millor als petits emprenedors que, en no tenir tanta capacitat inversora, s'han dedicat a obrir negocis més discrets. El resultat és una xarxa densa i variada de comerços i serveis minoristes. Pel meu gust, hi sobren unes quantes dotzenes de botigues de souvenirs, però ja deia Manolete que "hay gente pa tó".

Els comentaris de Jana i altres conversacions pragueses em duen a pensar en Menorca: aquí també hi ha gent que confia que la recuperació econòmica arribarà quan ens ploguin grans inversions. Els governants actuals són els primers, evidenciant una mentalitat més pròpia del desenvolupisme tardofranquista que d'una economia sostenible del segle XXI. Faltats de creativitat i de visió de país, la seva proposta consisteix a aplicar la mateixa recepta que ens va dur a la crisi: la reactivació de la bombolla immobiliària. Esperem, pel bé de tots, que tenguin mala sort, és a dir, que cap déu de la nissaga de Mammon escolti les seves pregàries.

Confiar la recuperació d'una economia de petita escala com la de Menorca a l'arribada de grans inversions és, en el millor dels casos, el camí més recte per convertir-nos en una societat de peons i subalterns, i gràcies per la propina. Hi ha una relació directament proporcional entre el volum de les inversions i la distribució de la riquesa: els projectes faraònics concentren l'enriquiment en poques mans, mentre que una constel·lació de petits emprenedors diversifica l'oferta i reparteix els beneficis.

Aquest és el camí, sempre i quan es donin dues condicions ineludibles: la primera, que el client pugui arribar a Menorca, i no només des de Madrid —alerta que açò no sigui la xocolata del lloro—. La segona, que els menorquins actuem en conseqüència i facem com els petits emprenedors de Praga: tenir nas, aprofitar l'ocasió, i fer feina. Perquè, com diu Joan Majó, les crisis no s'acaben: de les crisis se'n surt.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.